A Catalunya, vivim en l’empantanament. Gràcies a la gestió política de personatges com ara n’Artur Mas, seguim sense govern…, amb les nefastes conseqüències que d’això se’n deriven. No hi ha dret que la cisalla de l’article 155 ens mantingui del tot encarcarats. Sense possibilitat de maniobra. Fa més de dos mesos vàrem votar. No sé, tanmateix, si encara ens duran a repetir. És clar que, quan llegeixo declaracions seves -després d’ésser citat el proppassat dia 20, pel TS- em quedo de cacauet. Com pot tenir el cinisme de perjurar que “la DUI tan sols va ésser simbòlica”? Essent així, com explica el “cames, ajudeu-me!” d’en Carles Puigdemont i n’Anna Gabriel?
Què m’ha de dir un senyor que, fa setze anys, defensava “blanc”… i ara “negre”? Ho feia en el llibre “Què pensa Artur Mas” (edit. Dèria), assegurant que “el concepte d’independència el veia antiquat i un xic rovellat”. La incoherència política no té sortida i està cridada al fracàs. És justament ací -quan el proppassat dilluns va fer dos anys de l’adéu de n’Umberto Eco- que expresso la meva reflexió crítica. No m’hi sé avenir.
Segons aquest famós comunicòleg, la semiòtica estudia tota la cultura com a procés de comunicació. Afirma que “per tal de comprendre millor els problemes que ens poden preocupar, cal reanalitzar el context en què van sorgir inicialment”. Ningú com ell no ha analitzat les relacions entre el món dels símbols i el de les ideologies. Per això mateix, li suggereixo -a qui fou un volàtil president de la Generalitat- que assumeixi una frase genial de l’escriptor: “La saviesa no es demostra destruint ídols, sinó no creant-los”. Encara menys quan la por provoca que amagui el cap dessota l’ala. Com l’estruç.
Als volts del procés sobiranista, la simbologia i tot el que entenem per signes ha parlat amb claredat. No som tan babaus com per creure’ns en Mas tot validant el referèndum del primer d’octubre…, però no pas la declaració d’independència. Pretendre enganyar el poble -i, en aquest cas, alhora als jutges- solament exerceix una certa funció de cura pal·liativa. Com si estiguéssim considerant el kitsch. Ja som prou grandets… I, “si un vol estar ben servit, ell mateix ja es farà el llit”. Oi, Umberto?
