Mentre la "caverna" cerca i pinta problemes on no hi són, em ve de gust celebrar la pluralitat. En una ciutat on es calculen gairebé trenta mil àrabs, potser hi ha molta gent (catalana i nouvinguda) que desconeix l’estol d’arabismes que ens inunda. Fa molt de temps que tenia el tema "in mente" per bastir-ne un escrit. Ho valoro com un tresor, contràriament a idees obtuses de gent que vol tenir-ho tot lligat. La picabaralla català versus castellà no passa a cap Estat de dret. Tan sols en règims prou antidemocràtics, rancuniosos i dominants.
Un "arabisme" ve a ésser un estrangerisme acoblat a una altra llengua. Als països catalans, això passà al llarg dels gairebé vuit segles d’invasió islàmica (un període comprès entre els anys 711 i 1492). Sobretot, es concentren dins sectors molt concrets. Com la construcció, vestuari, gastronomia, fauna, sistemes polítics, transport, comerç, química, pesca, antropònims i topònims. Heus ací -com a exemples- un bon grapat de mots amb antecedent aràbic: "rajola, golfes, alcova, aixovar, gerra, safata, albercoc, almívar, albergínia, alfals, alumini, carxofa, sèquia, alcohol, xarop, almanac, girafa, talc o zebra". En podria afegir un ventall més ampli. El costumari català -com tantes altres vegades- m’aporta un parell d’adagis, com a recepta per combatre la incomprensió: "Ja pots xiular, si l’ase no es vol moure". I "fa un vent que no se sent res". Aquesta actitud tan sols resulta d’aplicar el pinyó fix, el rodet o l’estaca. Una colla de llepaciris i capsigranys, encegats en la més absoluta intransigència, l’odi, el menysteniment i el menyspreu. No tenen cap altra norma que la uniformitat, la disciplina de partit i la reverència hipòcrita envers xerraires de mercadal que pugen dalt d’una trona.
En la varietat, s’hi troba el bon gust. En la barreja, la complementarietat i l’ avenç. En el respecte, un fantàstic viarany que ens mena al cim de l’excel·lència. Per contra, si es pretén mantenir les finestres tancades, l’aire no corre. L’ambient esdevé corromput i irrespirable. Fins i tot a nivell de convivència social entre comunitats. Tot hauria d’ésser una mena de bassa d’oli. És clar que, quan els mateixos dirigents de les formacions no s’arriben a posar d’acord en fites d’un nivell molt més senzill -com l’estricta necessitat de diàleg-, val més tancar la paradeta. "Brams d’ase no pugen al cel."
