La majoria de les persones ens considerem pacífiques. En els nostres cors alberguem el desig d’adoptar postures dialogants davant les diferències i problemes que sorgeixen amb els qui ens envolten. Tanmateix, malgrat aquesta bona disposició, no sempre aconseguim entendre’ns ni solucionar moltes de les petites diferències que tenim amb els qui estan al nostre voltant. I un es pregunta: per què la infructuositat de la nostra esforçada actitud?
Sovint oblidem que no només és necessari el desig intel·lectual de dialogar, sinó que també és important l’actitud mantinguda davant l’interlocutor. Quantes vegades la nostra actitud és poc elegant i pacífica? Quantes vegades, amb la nostra forma d’estar, estem dient un "no" a la totalitat del que l’altre ens exposa? Alguns autors diuen que, d’entrada, potser és millor dir que "sí" al que l’altre ens exposa, perquè és un menyspreu manifestar que allò que l’altre ha pensat, contrastat o fins i tot rectificat jo ho puc valorar en un instant i rebatre-ho o rebutjar-ho. No és aquesta l’actitud més adequada per dialogar sobre temes importants de la vida. En canvi, si li diem "sí", estem acceptant la seva forma de pensar, la seva experiència i fins i tot el seu misteri: és a dir, tot allò ignorat per mi. Accepto la seva vida, la seva postura, el seu punt de vista. Naturalment que aquest "sí" no significa estar d’acord amb el contingut de tot el que l’altre hagi dit, ni amb els possibles errors. Més aviat seria un "ok", "missatge rebut", "t’he entès". No és l’últim ni el final, sinó un ítem a la conversa. D’aquesta forma, em poso al seu costat -no davant seu, perquè fins i tot físicament sembla un enfrontament, una oposició-, li proposo quelcom, li aporto una llavor del meu pensar o dels meus criteris ja consolidats i contrastats, perquè els incorpori al seu propi judici, i puguem anar avançant, així, amb mutu enriquiment, en la nostra forma de viure i pensar. Però, si no he rebut el seu missatge, el nostre diàleg és infructuós, ens hem rebutjat d’entrada, perquè encara que dèiem que volíem dialogar la nostra actitud no ha fet possible aquest encontre.
Hem d’aprendre a pronunciar una paraula i escoltar el seu efecte en les persones. No sempre allò que he pensat obté el resultat que jo esperava. Després de parlar és necessari esperar i escoltar, adonar-se de l’efecte que han produït les meves paraules, i si és aparentment bo serà que he trobat l’orientació necessària per seguir conversant. Quan obtingui una resposta contrària és el moment de la revisió, de plantejar de nou les coses i, si fa falta, canviar les actituds i els comportaments. Només la persona orgullosa o prepotent creu posseir la veritat absoluta i no necessita esperar la resposta de l’altre, perquè considera que només hi ha una paraula que és la seva, i que aquesta ha de ser escoltada i obeïda per tot el món. És des de la humilitat de saber donar i rebre que el diàleg fructifica i enriqueix. En un diàleg mai es pontifica, sempre s’ha de mostrar respecte per la llibertat de l’altre perquè l’argument principal no és l’autoritat, sinó l’estima profunda que mostro vers l’altre. Com diu la psicòloga Maria Martínez: "És necessari un aprenentatge per dialogar, perquè en una conversa, en lloc de guanyar, el que hem de voler és fer-nos càrrec, tan aproximadament com sigui possible, del que diu l’altre. Podem discrepar, però ho farem bé, o sigui, podem expressar la nostra opinió, que no serà com una pedra llançada al cap de l’altre; no pensarem ‘calla i escolta’, sinó ‘opino i t’ofereixo’. Dialogar no és una lluita per veure qui guanya i qui perd sinó un espai obert on es van dipositant coses i les anem aprofitant en la mesura que podem". No tinc cap dubte que, en els moments de conflictivitat que vivim a tot el món, necessitem -com diu John Paul Lederach- diàlegs d’espais improbables: "El canvi no sorgeix d’espais de persones que pensen igual, el canvi substantiu, durador, sorgeix quan aconseguim espais no massa probables de persones que vénen de formes d’entendre i veure el món, amb rerafons i contextos molt diferents, entre els quals aconseguir un diàleg ja és un miracle. Un no construeix un pont començant enmig del riu, un sempre construeix el pont sortint d’un o l’altre costat. El diàleg no pot ser entre gent neutra, sinó entre persones ben arrelades, que tenen la vida i la mirada des d’una perspectiva concreta, però que tenen la capacitat de visualitzar l’altra, que entenen de forma vital que una altra mirada també és necessària".
* L’autor és de l’Àmbit Maria Corral
