Tenim un bon sistema de salut que s’està deteriorant. Li han saltat les costures perquè no hi ha prou finançament i perquè vivim cada cop més anys. Però és un sistema que tendeix a la protecció universal i, quan hom ha conegut altres sistemes de salut anant pel món, més aviat tendeix a valorar-lo molt. Aquest sistema de salut però està més centrat en les malalties que en els malalts. La matriu entre especialistes i generalistes (els metges de capçalera) és correcta però és lenta. És a dir, el tempo del malalt i de les visites mèdiques no és fàcil de compassar. Davant d’un problema imprevist cal anar a urgències, on el sistema de transmissió de la informació mèdica del pacient continua essent molt deficient.
Recordo perfectament que quan portàvem la nostra mare a urgències sempre li detectaven una arítmia al cor que ja en els anys setanta el gran doctor Soler Soler li va diagnosticar i li va dir que no patís que no es moriria d’aquesta arítmia. Així va ser, efectivament. Però cada cop que anàvem a urgències i algú aplicava el protocol intentaven tornar-li a arreglar el seu cor encara que la raó de la visita no hi tingués res a veure. Hi ha una gran falta de continuïtat, vist des de la perspectiva del pacient, la informació i la coordinació mèdica.
Estem en un país on la medicina és rellevant. Conec algunes experiències extraordinàries de l’Hospital Sant Joan de Déu d’atenció integral als infants malalts en què tots els especialistes es coordinen per atendre el pacient el dia que fa la seva visita. Conec altres centres d’oncologia amb aquesta mateixa aproximació integral. Però aquests casos són encara poc freqüents. Quan hom té una dolència costa trobar un tractament de continuïtat a no ser que hom estigui hospitalitzat. I fins i tot un cop hospitalitzat la sensació de coordinació entre els diferents especialistes és millorable.
Falta encara una medicina que tracti integralment el pacient i permeti una medicina realment de precisió, que giri entorn del malalt. Posar la persona al centre i entendre les interaccions i els tempos que la seva atenció requereix. Hi ha bones experiències però no és pas un objectiu assolit.
Recordo que, de petit, a casa estàvem aconductats amb el doctor Villanueva. Quan estàvem malalts venia a casa i, amb una medicina que avui ens semblaria molt poc sofisticada, ens ajudava molt i ens donava continuïtat i confiança. Quan hom està malalt vol algú que el porti, més que no pas una suma d’especialistes. Quan apareix una malaltia greu aquesta sensació d’una atenció de qualitat però molt sincopada i poc sincronitzada és especialment angoixant.
Ara estem a les portes d’una nova medicina que serà un espai on coincidiran metges, enginyers i científics. Els diagnòstics tindran molt a veure amb la capacitat de sensoritzar i monitoritzar el cos, amb un ús intensiu del Big Data i de la intel·ligència artificial. Si hi afegim la capacitat de disposar, per un baix preu, el perfil genòmic de cada persona, la possibilitat d’una medicina de precisió és a tocar. Potser aquesta revolució en la gestió de la nostra salut canviarà la funció del metge. Potser ja no serà només el que prescriu remeis sinó el que ajuda el pacient a codecidir quina és l’estratègia millor per afrontar una malaltia. Segurament moltes de les funcions que els metges han fet tradicionalment les aportarà amb més garantia la intel·ligència artificial, però el metge no només haurà d’aportar valor des de la seva experiència, el seu ull clínic, sinó també acompanyar els malalts en els seus processos de restabliment. No es tracta de substituir els metges per màquines, seria una bestiesa. Es tracta de sumar la intel·ligència artificial i la dels metges en benefici dels pacients. I en aquesta transició caldria guanyar més coordinació i acompanyament al pacient. Aquesta nova medicina no hauria de ser només més tecnològica sinó sobretot més personalitzada en la precisió mèdica (no tracta malaltia sinó malalts) i el tracte al malalt.
Els metges tenen un repte enorme d’actualització dels coneixements. I davant tenen de tot, però també tenen gent que és capaç d’acabar entenent amb tot detall la complexitat que sempre comporta un diagnòstic mèdic. Em ve al cap el cas de l’amic Enric Barba que a l’afrontar un càncer de pròstata va acabar escrivint un llibre sobre aquest tipus de càncer amb el seu metge, o, en d’altres tràngols de salut que l’Enric ha hagut de viure, com ha estat ell qui ha alertat de noves teràpies experimentals molt avançades els metges que el tractaven. La nova medicina comportarà un increment de la salut i de la longevitat. Les perspectives són molt optimistes però la necessitat de continuar posant el malalt al centre del sistema serà fonamental.
