Hi ha alguns articulistes que no tenen clar el concepte del que és un títol. Incompleixen alguna de les seves característiques principals. Entre d’altres, breu, concret, que centri el tema a desenvolupar, assequible, atractiu i engrescador. Sovint, però, et trobes -per exemple- polítics ficats a tasques no pròpies que l’esgarrien. El que passa rau en el fet que obliden el contingut d’un vell adagi: “El pagès a la terra i el soldat a la guerra”. En castellà, equival al “zapatero, a tus zapatos”. Així de clar! Els regidors de gairebé tots els grups del Consistori fan per intentar vendre’ns el seu “producte”. Volen convertir les pàgines de mitjans locals en trona de les seves “filípiques”. En el benentès que molta gent passa olímpicament del fet polític… Com n’hi ha que ho fan del religiós. Des d’aquesta perspectiva, hem de fer per formar i informar. Parlar de temes del dia a dia, que puguin interessar una gran majoria, analitzant-ne el rerefons i generant criteri.
A mitja dècada dels setanta, estudiant periodisme (a la UAB), vaig tenir algun company que gairebé qualificaria d'”infiltrat”, a classe. Ho dic amb el màxim dels respectes. Aquests col·legues havien contret el que en diríem “mèrits de guerra”, amb gran experiència i moltes hores de vol als mitjans periodístics. En no tenir el títol acadèmic corresponent, van pensar que alguna llei posterior tal vegada els duria a l’ostracisme de l’atur. Just per això -fins i tot, faltant a moltes classes- es van treure el títol que certificava la seva vàlua professional. Una mena de carnet de conduir.
Invertint els termes, gosaria fer una reflexió. No voldria que se’m considerés regirat, enrevessat o rebuscat. Als comicis, el poble vota/tria representants. Sense cap mena de currículum, s’hi pot presentar “Déu i sa mare”. En acabar, s’obliguen a fer una declaració de béns. Sobretot, de cara a posar entrebancs i evitar enriquiments il·lícits posteriors (tot i així, surten com els bolets). Per què no establim alguna mena de tribunal que validi la suposada vàlua per desenvolupar el càrrec? Ens evitaríem “sorpreses”.
Ara, amb el país en un impasse, seria molt convenient.
