He llegit l’eslògan d’una entitat bancària: "Amb tu fins a l’infinit i molt més". S’ha de reconèixer que és atractiu. Sembla molt difícil arribar a l’infinit, però anar més enllà ja ho veig impossible! Ironies a part, és un reclam molt atractiu que ens il·lusiona i encoratja per anar sempre més lluny, més enllà de l’objectiu previst, i és un estímul per no quedar-se aturat.
Mirem el mar, observem l’horitzó i ens preguntem si està gaire lluny tot sabent que mai hi arribem perquè sempre se’ns escapa i no es deixa atrapar. L’horitzó del mar és com una metàfora del camí inacabat que fem per la vida. Una passa rere una altra, un dia rere un altre dia amb tot el que la vida ens porta: moments alegres i tristos, esperançats i desil·lusionats, amb estimació i sense, amb temps per gaudir i altres per sofrir, moments d’acompanyar o sentir-se acompanyat, de comprendre i de no ser comprès… Una llista inacabable de sensacions i emocions infinites que van omplint la vida. El camí és llarg, no té fi. Sentim un impuls profund que ens fa anar endavant malgrat tots els obstacles previstos i els imprevistos. Cal molta fortalesa per seguir avançant i no morir ofegat enmig de les dificultats, dels dubtes, de la por, enmig del mar. Potser voldríem retornar a la seguretat que ens dóna el port, potser lamentarem haver iniciat una aventura incerta. Però la convicció que hem de seguir més enllà hi és i ens fa avançar. Avançar fins a l’infinit.
Mirem el cim d’una alta muntanya i ens proposem aconseguir-lo. Comencem a fer camí i amb ritme prudent i constant superem els obstacles que anem trobant. Arribem a una clariana del bosc i amb sort podem veure el cim i observem que, encara que quedi lluny, ja no ho és tant. Anem pujant, vencent obstacles i tornem a mirar el cim: ja és més a prop. Girem la vista enrere, veiem la plana d’on hem sortit i ens adonem que hem fet camí, la vall ja queda lluny. Ens animem al mateix temps que pensem en el que queda per pujar i potser ens vénen temptacions de fer marxa enrere perquè no sabem si tindrem prou força per arribar, si ens faltaran l’aigua o l’aliment. No obstant això decidim seguir pujant. Arribar al cim és un objectiu definit, concret i no pas incert com arribar a l’horitzó del mar. Quan finalment ho aconseguim ens envaeix un gran goig i ens recreem veient l’esplèndid paisatge que la natura ens ofereix. Ja no recordem els mals moments passats. Hem fet el cim. Hem assolit l’objectiu. Teníem una meta i l’hem aconseguida.
Quin és el model a seguir en la vida? El model mar o el model muntanya? Quan ens sentim en plenitud de forces el model mar sembla adequat: sempre endavant vers un horitzó inabastable. Cal tenir coratge, anar ben preparat, vencent els inevitables obstacles. Endavant cap a una utòpica meta que pel mateix fet de ser inassolible ens esperona a aconseguir-la. Quan les forces flaquegen o les circumstàncies vitals no són favorables el model muntanya és de més ajuda. Ens proposem assolir petits o mitjans cims i sentim un goig gratificant quan ho aconseguim. Les petites passes que anem fent també ens porten lluny.
Mar o muntanya? Aquesta pregunta no és correcta.
Diguem, senzillament, mar i muntanya.
* L’autor és de l’Àmbit Maria Corral
