La campanya de Mans Unides d’enguany apunta d’una manera especial a allò que és essencial, a compartir, a la solidaritat. Convé recordar que el punt de partida de la nostra acció caritativa i social és previ tant a la recerca de solucions concretes com a l’elaboració de projectes per a la promoció de persones i pobles, i també precedeix a la denúncia profètica dels mals estructurals. Jesús comença la seva predicació fent una crida a la conversió:
"Ha arribat l’hora i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova" (Mc 1,15).
La crida a la conversió es refereix a una dimensió personal i interior, i també a la dimensió exterior, a les relacions humanes, interpersonals. És una crida a la conversió personal i a la conversió social. Ara bé, ¿com podrem verificar aquesta conversió social? La resposta es troba en el fet que ambdues dimensions mostren els seus fruits en la transformació que s’ha de produir en les relacions humanes, en l’àmbit de la societat. En els llibres dels profetes trobem textos il·luminadors: "L’únic dejuni que jo aprecio és aquest: deixa anar els qui has empresonat injustament, deslliga els qui tens sotmesos al jou, allibera els oprimits, fes a miques els jous de tota mena. Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, si algú no té roba vesteix-lo; no els defugis que són germans teus" (Is 58, 6-7). També en la paràbola del judici final: "Us ho dic amb tota veritat: tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi" (Mt 25,40).
A més de la crida a la conversió, té lloc una crida a la promoció de les persones i els pobles, al desenvolupament. És una vocació per a tot cristià. Tots i cadascun dels éssers humans estan cridats a créixer, a desenvolupar els dons rebuts, en primer lloc orientant la vida envers Déu, i també des de la seva pertinença a l’Església i a la humanitat. Som hereus d’allò que ens han llegat les generacions anteriors i estem cridats a aportar la nostra col·laboració al desenvolupament de la família humana fent fructificar els talents i les capacitats que Déu ens ha donat, al servei dels altres, bo i sentint molt viva la crida al desenvolupament social.
En el nostre món globalitzat, cada vegada som més conscients de la interdependència que hi ha entre persones, institucions i pobles. Aquesta interdependència reclama com a resposta una actitud moral i social, una virtut que anomenem solidaritat. En paraules de sant Joan Pau II, és la "determinació ferma i perseverant de comprometre’s pel bé comú; és a dir, pel bé de tots i cadascú, perquè tots siguem veritablement responsables de tots (…) L’Església, en virtut del seu compromís evangèlic, se sent cridada a estar al costat d’aquestes multituds pobres, a discernir la justícia de les seves reclamacions i a ajudar a fer-les realitat sense perdre de vista el bé dels grups en funció del bé comú". Per això cal reconèixer "l’altre" com a persona, sentir-se responsable dels més febles, lluitar per la justícia i estar disposat a compartir els béns amb ells.
El proïsme, contemplat des dels ulls de la solidaritat, no és simplement un ésser humà amb els seus drets i deures corresponents i la seva igualtat fonamental, sinó que es converteix en algú que ha estat creat a imatge de Déu, que ha estat redimit per Jesucrist i que ha estat posat sota el dinamisme renovador de l’Esperit Sant. En conseqüència, ha de ser estimat amb el mateix amor amb què és estimat pel Senyor. La màxima expressió de la solidaritat és la vida i misteri de Jesús de Natzaret, la Paraula eterna de Déu que s’encarnà i habità entre nosaltres, assumint una naturalesa igual en tot a la nostra menys en el pecat. El proïsme no és un estrany, és el meu germà.
* L’autor és bisbe de Terrassa