El món de la premsa -sobretot en paper- passa per moments difícils. Que els ho diguin, si no, als treballadors del grup Zeta. L’abril de fa dos anys, commemoraven el pas dels seus primers quaranta anys de vida. Antonio Asensio Pizarro irrompia, amb força, en el sector. Primer amb la revista Interviu (tancada, juntament amb Tiempo, a primers d’enguany). L’octubre de 1978, amb El Periódico de Catalunya. Entremig, alhora podem encabir-hi -entre d’altres- el diari Sport, El Periódico (d’Aragó o Extremadura), La Crónica de Badajoz, les revistes Cuore-Viajar-Tiempo-Woman, Ediciones B, la revista corporativa d’Ibèria, etcètera. Semblarà gruixut el que diré. En certa manera, però, aquest terrabastall era la crònica d’una mort anunciada.
Els ingressos minvaven des de 2007. Entraren en pèrdues el 2012. Des de llavors, no aixeca el cap. La inversió publicitària ha anat patint un daltabaix progressiu. Amb una dràstica reducció del 50% de la plantilla, no n’hi ha hagut prou. El deute frega els cent setanta milions d’euros i els fons propis no arriben als sis. Un pack del tot explosiu.
En aquesta tessitura, que la direcció de El Periódico acabi de convenir l’acomiadament del caricaturista egarenc Miquel Ferreres i Duran no deixa d’ésser una mesura sorprenent. Em recorda, fil per randa, la frase que diu allò que “de desagraïts, el món n’és ple”. En Ferreres acumulava llarga experiència com a ninotaire (al Correu Català, El Jueves, el Triangle, el Papus, el Temps, l’Avui, el Diari de Barcelona, El País, etcètera). Actualment, publica una vinyeta satírica relacionada amb l’actualitat i dissortadament deixarà de fer-ho el darrer dia de febrer. El seu humor punyent contrasta del tot amb la línia editorial del diari, clarament oposada al “procés” sobiranista. Per tot plegat, dedueixo que grinyolen i cruixen un conjunt de fets i coses. Que facin plegar un col·lega de la meva quinta d’edat no m’agrada.
