Vull aportar al debat ciutadà un concepte molt interessant que va introduir el filòsof israelita Avishai Margalit, professor d’universitats molt importants d’arreu i un dels fundadors del Consell per a la Pau Palestino-israeliana. Margalit va escriure un llibre molt interessant que es diu "La societat decent".
Cal, abans de tot, crear una societat decent, per després anar cap a una societat justa, sense una no es pot aconseguir l’altra. Una societat decent és aquella en què les seves institucions i governs no humilien els seus ciutadans, els seus integrants. Una societat civilitzada és la que no humilia les persones.
I què entenem per humiliació: una submissió o acatament d’un acte que ens fereix la moral. Menyspreu públic cap a l’amor propi d’una persona.
La conducta de les institucions governamentals que es poden considerar conductes humiliants poden ser, per exemple: maltractar i agredir uns manifestants pacífics, per part de les forces policials, quan simplement estan expressant la defensa dels seus drets mitjançant una actitud simbòlica, que pot ser exercir el dret a decidir o la indignació pels delictes impunes dels seus governants…
Humiliació és un atac directe d’una o diverses persones cap a altres persones, similar a la malaltia que també es un atac a les persones però que no ve, en aquest cas, d’una altra persona. Hi ha molts dirigents polítics i governants manant de tal forma que fan indigna la vida de les persones.
La humiliació dels governants o de l’ésser humà es pot definir també com una crueltat (falta d’humanitat i de compassió davant del sofriment d’algú altre, acte que causa sofriment i dolor intens).
I aquesta pot ser mental o física. Crueltat física és la violència física (agressions, violacions, tortures, guerra, fam, gent morint-se esperant l’ajut a la Llei de la dependència). I crueltat mental (la presó, mantenir la desigualtat social, retallades socials als pressupostos, afavorir els bancs, la pobresa, els immigrants i refugiats malvivint en camps de concentració, lluny de casa seva, gent sense casa…).
Per tant, una societat decent és aquella on no hi ha humiliacions, sinó respecte, respecte a la dignitat humana. I dignitat humana és allò que depèn de la pròpia persona, i de ningú més (cap govern, institució o llei la pot imposar o ens la pot prendre).
En llatí, dignitat vol dir, "valor propi", allò que es mereix una persona pel sol fet de ser-ho i no pel que faci, pel càrrec que tingui o per les propietats o riqueses que tingui. La dignitat es té per naixement, és un valor en si mateix, absolut (Kant i Rousseau han estat els filòsofs que l’han definit més bé en la seva filosofia moral).
Però com es pot aconseguir el respecte, això que sembla tan fàcil i que resulta que no ho és, a la pràctica? Quan ens trobem que com deia Hobbes, precisament, "l’home és un llop per a l’home"? Doncs només des de la pràctica d’una naturalesa humana unidimensional, mai religiosa o política. Perquè, abans de creient o practicant d’una religió, d’un pensament, d’un culte o d’una idea política, som éssers humans que ens devem al respecte, com a tals, a la dignitat humana. I en la pràctica del respecte no hi ha graduacions possibles, tothom és igual.
Per tant, com ha de ser la persona humana? Doncs, una criatura que doni valor al fet de ser humà, que sàpiga donar valor a les coses, que tingui la capacitat de perfeccionar-se, de raonar, de ser racional, ja que no oblidem que és l’única criatura que transcendeix la causalitat natural. Si arribem al consens i convenciment, respecte, justícia i dignitat han d’anar juntes. Quins drets fonamenten la dignitat humana o la no humiliació?
Doncs, precisament el DDHH, els que es van redactar l’any 1948 (30 articles) o la nova Declaració dels Drets Humans Emergents.
Els DDHH són la moral, els tenim tots pel sol fet de néixer… Condició mínima per a la dignitat. Són els constituents de la dignitat humana, la protegeixen i són els símptomes que ens permeten saber el nivell de dignitat. I la gran riquesa del nostre planeta és precisament que som societats diferents que expressem de formes diferents aquesta humanitat.
El respecte d’un mateix i dels altres també variarà, evidentment, segons la cultura, l’experiència de vida que tinguem i les condicions de cada moment, però com que l’home és un fi en si mateix tota la humanitat ha de saber com actuar davant la indecència, la humiliació o la indignitat, tant davant d’una persona maltractada com davant del maltractador. I com arribarem a aquests límits morals, cap a una "societat decent"? Doncs amb una educació diària i sense descans sobre com aconseguir la millor forma de ser persona, com aprendre i reaprendre la dignitat humana per mirar-nos a nosaltres mateixos (per aprendre també a respectar-nos) i també eradicant tot el que sigui pervers tant des de l’àmbit públic com del privat.
Sense aquesta premissa, no aconseguirem mai una societat lliure i amb justícia social.
* L’autor és advocat. Activista pels Drets Humans. Membre d’espai Drets i de la Comissió en defensa dels DD.HH de l’ICATER
