Els organitzadors del carnaval de Terrassa, la Mascarada, ho han aconseguit: han posat d’acord la ministra del PP Dolors Montserrat i Arran, una de les branques més radicals de la CUP. I les pressions rebudes, que recorren tot l’arc que va del PP a la CUP, han aconseguit allò que cal considerar un "oxímoron", és a dir, una contradicció en els termes: que el cartell de carnaval -és a dir, una festa de transgressió dels valors dominants- sigui políticament correcte, que és com dir un carnaval per a beats.
Potser cal que comenci dient que això del carnaval m’ho miro personalment a distància i professionalment de prop. Vaig dedicar uns anys com a sociòleg a estudiar els cicles festius, i vaig aprofundir en els orígens i evolució del Carnestoltes. Personalment, no m’agrada disfressar-me, fujo del bullit de la gresca massiva i les transgressions polítiques que practico no són d’un cap de setmana a l’any. Però entenc que altres s’ho passin pipa fent-ho. Professionalment, m’ha estat fàcil veure com d’un Carnestoltes medieval transgressor hem passat a un carnaval modern on abunden les disfresses dels personatges de moda, que és una festa de compliment obligatori a totes les escoles i que, més a prop de les rues de Rio que del seu sentit original, sol caure en escarnis tòpics. Per exemple, contra una Església que com a poder ja gairebé no pinta res, o exhibint una procacitat sexual que, sense ser carnaval, ja es pot veure cada dia per tot arreu.
Amb el cas del cartell de Carnestoltes d’enguany, hi puc aplicar el mateix doble punt de vista. El cartell, personalment, no m’agrada a causa del seu gust dubtós. Però, amics meus, l’autor no l’havia fet per agradar -i menys a mi-, sinó per provocar. I, en aquest sentit, el cartell sense censura hauria estat l’element més carnavalesc de tota la rua. I, per si algú dubtava de l’encert del cartell, la reacció irritada de tot l’arc ideològic mostra que l’autor, Xavi Suárez, havia entès perfectament la proposta, sense sectarismes polítics.
Tanmateix, i contradiccions en el significat actual del carnaval a part, sí que hi ha una qüestió que considero gravíssima: és l’atemptat a la llibertat d’expressió. Una societat oberta i madura ja té prou criteri per distingir què és un cartell de carnaval i què és una invitació a l’assetjament sexual. Com diu Anthony Browne a "Ridículament correcte" (2010), la correcció política ha esdevingut un perill totalitari. El perill de la correcció política, una nova forma de censura a què s’apunten entusiasmats dretes i esquerres, és que no té fronteres i acaba exercint un control del pensament de conseqüències funestes. Igual que la censura puritana d’abans, la correcció política força el pensament lliure a moure’s per canals ocults i, en públic, promou la hipocresia per tal que ens dobleguem a principis tan benpensants com farisaics.
La reacció de la Mascarada de tapar el dibuix amb un requadre negre crec que és el més intel·ligent que podien fer. Explicitar el marc de censura i de limitació actual de la llibertat d’expressió festiva és l’única reacció digna possible. Molt més que retirar el cartell. L’única conseqüència és que un cartell transgressor, irònic, de crítica social i política, ara s’ha convertit en un cartell en defensa de la llibertat d’expressió i de denúncia de la censura ideològica. En lloc de poder-lo llegir amb sentit de l’humor, ara caldrà veure’l amb posat seriós i transcendental. Són temps de conservadorisme de dretes i… d’esquerres.
