Dilluns d’aquesta setmana, en Carles Puigdemont preveia un bany de masses en el seu viatge sobtat a la capital danesa. O tal vegada es guardava una carta amagada sota l’aixella… Ho dic, si més no, si és que l’expresident cercava forçar la seva detenció per tal de tenir una justificació per delegar el seu vot. Finalment, però, tot va ésser com si li hagués sortit el tret per la culata. No s’esperava la bateria de preguntes afilades que li adreçà la professora Marlene Wind, experta en Europa. Des d’intentar saber si li agradaria una Europa on hi hagués dues o tres-centes nacions amb una sola identitat, en ple segle XXI. Fins al prec que justifiqués les seves ínfules separatistes. Amb més motiu quan tot sembla indicar que s’està passant el respecte a la llei pel folre del clatell. De ben segur que es quedà garratibat quan li va qüestionar el seu concepte de democràcia€ A l’extrem, pràcticament, de titllar-lo de provocador.
Alhora va haver de sentir que Espanya de ben segur és un Estat més descentralitzat que la pròpia Alemanya. Que la postura que ell defensa potser a qui més beneficia podria ésser el propi Putin. Tot plegat l’enrogí, provocant-li un evident nerviosisme no dissimulat.
No sé qui li va suggerir la idea de Copenhaguen. Tard o d’hora, haurà d’aclarir qui paga la immensa factura de l’exili belga. No sols pel que fa a ell. Al mateix sac, cal incloure-hi els altres consellers fugats.
Fa un munt de mesos que intenta per activa i passiva obtenir recolzaments internacionals a la seva proposta secessionista. Ara per ara, si mal no recordo, tan sols ens ha donat un cop de mà Nicolás Maduro, el polèmic president de Veneçuela. Tot plegat no fa res més que perllongar sine die una situació d’estancament institucional.
El seu egocentrisme em fa malpensar i posar en dubte el seu amor al país. Tinc ganes que s’acabi aquest enrocament. Que s’avanci el moviment de fitxes d’un suposat tauler metafòric. Vull desempallegar-me d’un escac que el poble no mereix. Divideixo la culpa -“fifty, fifty”- entre la inacció del Rajoy i l’obstinació malaltissa del Puigdemont. De moment, a aquest últim, li han fotut una bona plantofada. A l’altre, cada dia l’estomaquen les notícies del cas Gürtel.