Som al segle XXI. Els reptes de tota mena es multipliquen al nostre voltant. N’hi ha de molt estimulants. Altres són tan rutinaris que ens aclaparen. Ens falta temps per arribar a complir satisfactòriament amb les obligacions quotidianes i guardar-ne una quantitat raonable per al lleure. També n’hem de buscar, on sigui, per estar al dia de les noves tecnologies que ja ens són imprescindibles i ens permeten aprendre moltes coses, comunicar-nos, seguir formacions a distància… En fi, a sentir-nos, potser, part activa, integrant, del nostre temps i de les circumstàncies que contribueixen a forjar la nostra identitat.
Però… Sí, és clar, hi ha un però, fins i tot més d’un. De tant en tant, enmig de tants estímuls, encara que siguin buscats i aportin satisfaccions, podem sentir una fatiga profunda que ens envolta. És com la boira que ens fa difícil gaudir de la pau interior que ens permeti cuidar i conèixer a fons el propi món intern. Allà guardem la nostra història que ens ha fet com som. Cal fer-li cas i passejar-hi de tant en tant per aprendre a estimar aquesta història i reconèixer-la per comprendre el gran valor que té el trajecte vital que ens ha conduït fins ara i aquí. Podem pensar: "No vull mirar enrere, hi trobaré records de moments difícils que ja han passat". Cert, però també hi trobarem experiència, superació de conflictes, aprenentatges importants, alegries, tristeses i, sobretot, comprensió del que tot això representa de positiu.
Aquest camí, no l’hem fet sols des del primer respir, el primer plor, la primera experiència de contacte amb el món; hem tingut companyia i hem conviscut amb l’amor, amb estímuls dels quals pel sol contacte n’hem rebut aprenentatges rics en la diversitat. Som com som, per tot això!
Creixem i, mentrestant, aprenem a utilitzar "l’equipatge" personal del qual disposem. Pel camí seguim aprenent i millorant o espatllant aquest preciós tresor. En aquest pelegrinatge cap al creixement i el coneixement, anem fent descobriments com, per exemple, les exigències que arriben dels diferents escenaris pels quals transitem. En algun moment apareix la desagradable certesa que a l’equipatge hi ha espai també per als dubtes i les mancances.
No som perfectes ni ho serem mai! Ni tampoc cal. Perfecció vol dir sense cap defecte, sense cap error, tenir seguretat absoluta.
Una figura geomètrica pot ser perfecta, perquè té les mesures exactes, i com que no es mou segueix sempre així, només la destrucció la pot fer ser imperfecta. Les persones som dinàmiques, físicament i emocionalment, per tant no podem ser perfectes com una figura, però podem i sabem trobar un bon equilibri, tant en les emocions com en els coneixements i en les capacitats intel·lectuals i físiques.
Això, ho podem aconseguir si ens volem conèixer de veritat, si no fem trampes, si aprenem a escoltar i a escoltar-nos, si no ens fa por arriscar-nos per aconseguir un objectiu, si treballem per comprendre el nostre entorn, persones, circumstàncies i reptes. També si aprenem a acceptar els fracassos i podem convertir-los en estímuls per a nous reptes. Rivalitzar no és una actitud positiva, competir lleialment és un estímul compartit. Estimar fa bona parella amb ser estimat. Tenir amics dels de veres sol ser una experiència corresposta. Utilitzar el raonament és una experiència imprescindible per comprendre i acollir les diferències sobre la diversitat de criteris amb què necessàriament haurem de conviure. Podria seguir aportant reflexions en aquesta línia, però la intenció és oferir un marc de reflexió útil per poder concloure que estem d’acord que la perfecció és impossible, però sí que és possible la recerca amb èxit de l’equilibri personal. És aquí on hem d’abocar totes les nostres energies.
Avancem doncs en la recerca del plaer: allò que resta per conèixer!
