Dissabte dia 13 de gener de 2018 és un dia gris i fred a l’antiga ciutat obrera de Terrassa. Estic a l’històric barri de Ca n’Anglada, un barri molt conegut per tu, PSUC.
Avui t’han fet un homenatge senzill, però gran en emocions i records, un homenatge fraternal als teus militants i a les teves militants de sempre, aquells i aquelles que han escrit la teva història amb lletres grosses, i un dels capítols més dignes de la història del poble de Catalunya.
Vull aprofitar per agrair-te, en veu alta, tantes i tantes coses que ens has ensenyat i, sobretot, aquells valors que ens has transmès i que malauradament s’han perdut.
Però, de tots els valors que desprèn el teu nom (solidaritat, honestedat, ètica, comprensió…), em quedo amb el més important, el de la teva gent, els teus militants i les teves militants. Homes i dones amb la consciència clara i transparent que, trepitjant el fang dels carrers, anaven pels barris a conquerir la solidaritat de la gent, per fer la lluita, per la dignitat de la classe obrera, més gran. I que l’únic capital que portaven eren les seves mans. He tingut la sort i el privilegi de conèixer personalment molts i moltes d’aquests militants, d’haver compartit amb ells i elles i m’emociono només de pensar-hi, tal com m’ha passat aquest matí a Ca n’Anglada (Francisca Redondo, Cayetano Giménez, Antonio Casas, Ramon Puiggròs, Bartolomé Baños, Julio Giménez… i molts altres…), gent impressionant i injustament oblidada.
Gràcies PSUC per ser EL PARTIT, sempre esforçat per obrir-se a nous sectors, des de la intel·lectualitat fins al món cristià, en una transversalitat que et va fer convertir en l’organització més poderosa de l’oposició amb missatges tan forts i lúcids com:
-El de construir un catalanisme d’esquerres integrador i no excloent.
-Un catalanisme popular que evités la divisió.
-Un projecte nacional integrador.
-El de dir que és català qui viu i treballa a Catalunya.
Com trobo a faltar aquesta forma intel·ligent de fer política, aquesta lluminositat, necessària per construir una veritable república popular, obrera, solidària i lliure.
Com trobo a faltar "Els altres catalans", de Paco Candel, o el Manolo Vázquez Montalbán definint tan bé allò de "…el nacionalismo español como unidad de destino en lo universal…" o la Montserrat Roig escrivint allò de "…Crec en l’esperança perquè, només amb ella, es pot construir el futur".
Estimat PSUC, molts i moltes dels teus i de les teves militants van patir presó i tortura, per lluitar contra una dictadura i construir un nou país i una nova societat. Heu estat maltractats i oblidats pels poders i per l’utilitarisme polític, sense ideologia, que conviu amb nosaltres en aquests moments i ho protagonitza tot… La insensibilitat i el materialisme han guanyat sobre els valors de l’humanisme que tu, PSUC, tan bé interpretaves.
Et trobo a faltar, molt!, enmig d’aquest desgovern i d’aquest imperi de la postveritat. Però no vull perdre l’esperança perquè la llavor no ha mort i segueix viva, i com tu deies molt bé, venim de lluny, però anem més lluny encara. I tenim cor, i tenim sentiments, encara.
I per tant demano i prego que seguim aprenent del teu testimoni històric, PSUC, i de la memòria històrica en general i que entre tots i totes posem en marxa el dispositiu necessari per trencar amb el règim anterior de veritat, perquè mentre no hi hagi veritat, justícia, reparació i no repetició no podrem construir aquesta societat justa, lliure, igualitària, solidària i democràtica per a la qual sempre has lluitat tu, PSUC!
* L’autor és advocat i activista pels Drets Humans
