Sense cap dubte tenim davant un any políticament complicat i que fa patir molta gent. Després de l’aplicació de l’article 155, costarà Déu i ajut poder recuperar allò que teníem. Catalunya, una nació amb la seva història, cultura i llengua pròpies, hauria de poder parlar del seu futur polític de forma democràtica i respectuosa. El papa Francesc, recordant experiències històriques, es dolia de les nacions que van guanyar una guerra i després van humiliar els perdedors. Ara i aquí s’han de buscar noves formes que propiciïn el diàleg amb interlocutors idonis que tinguin voluntat de respecte i entesa, lluny dels enfrontaments i les desqualificacions avui tan habituals. Sabent que tenim el país dividit en dues meitats, una partidària de la independència i altra atemorida pel mateix, caldrà ésser valents, acceptar i respectar parers diferents, cercant el camí del mig o tercera via que faciliti les reformes necessàries per a una nova etapa de concòrdia. Està demostrat que a cops de sentència dels tribunals de justícia no es resoldrà el tema i que s’ha d’evitar que ningú se senti humiliat.
Per altra banda costa de veure com es podrà anar avançant per aconseguir que tothom pugui tenir una feina digna i decent per poder guanyar-se la vida i realitzar-se com a persona. Per si no n’hi havia prou amb la greu crisi que ja fa deu anys que dura, tot el procés reivindicatiu entorn de la independència de Catalunya tampoc no hi ha ajudat. Caldrà doncs fer un gran esforç col·lectiu per superar-ho, evitant que les empreses vulguin aprofitar-se de la crisi per intentar pagar sous cada dia més baixos o per marxar del país buscant preteses seguretats. Sindicats i empresaris han de parlar més i acordar polítiques de sous dignes equiparables al nivell europeu. Segur que amb polítiques salarials decents i generoses, a la llarga, tothom hi podria sortir guanyant.
Encara una tercera reflexió referida a la nostra ciutat de Terrassa, la qual ara s’obre a nous acords polítics que han de millorar i dinamitzar la bona convivència entre tothom. La ciutat és avui molt diversa, tenim ciutadans procedents d’arreu del món, de diferents cultures i religions, tot plegat demana molt respecte amb l’única limitació d’acatar els drets humans proclamats per les Nacions Unides. Ben entès que no només cal acceptar la diversitat sinó que cal promoure-la, tot superant les limitacions de la uniformitat. Tothom estima sobretot allò que és seu, però no hi ha cap cultura superior a les altres. L’entramat ciutadà d’entitats culturals i socials que tenim a casa nostra necessita més participació de la població i ésser més escoltat per les autoritats.
Bo i reconeixent que aquest any 2018 comença amb molts interrogants, no es pot perdre mai l’esperança de poder sortir-se’n amb noves iniciatives de persones que, respectant els sentiments d’uns i altres, impulsin propostes de diàleg i de reforma. És l’hora del realisme i dels petits acords, que obrin la porta a futurs consensos. L’acceptació de la nostra diversitat, nacional i local, ens ha d’ajudar a superar de forma decidida i respectuosa els difícils problemes que avui patim. Segur que és possible obrir les portes a la Catalunya lliure que volem, respectada i ben acceptada; a tenir més feina i més ben pagada per tothom, i a aconseguir que Terrassa sigui una ciutat model de progrés i de bona convivència.
Vet ací uns objectius difícils d’assolir, que demanen respectar la dignitat de tothom i treballar, dia rere dia, seriosament i sense defallir.
* L’autor és doctor enginyer industrial
