En la mort de Miquel Massaguer. Poques vegades són els personatges famosos els qui construeixen realitats sòlides i duradores. La fama sol inflar-se amb vent. En canvi, la fortalesa del nostre món, i el millor que té, es deu a persones discretes d’esperit positiu i cordial, de caràcter tenaç i incansable, de treball creatiu i de qualitat. Aquest és el cas de Miquel Massaguer, un mestre excel·lent, d’una generositat exemplar, i encara millor persona. Sempre en recordaré el seu tarannà bonhomiós, ple de bon humor, alhora que dotat d’una intel·ligència sostinguda en criteris clars. Una persona que va orientar la seva vida al servei de les altres persones, de la ciutat i del país. Tot el que tenia de coratjós, en Miquel, també ho tenia de discret. Potser perquè sense discreció hauria estat difícil poder fer tot el que va aportar als amics, als seus alumnes, a la ciutat i al país. Quina gran pèrdua!
El portaveu de Ciudadanos. En altres ocasions ja he explicat que no solc replicar les respostes als meus articles per respecte als meus crítics, perquè no sento la necessitat de tenir la darrera paraula i per no abusar del privilegi de tenir garantida una col·laboració setmanal al diari. Ho mantinc. L’únic que vull dir respecte de la llarga resposta del senyor Javier González, de C’s, de dimarts passat al meu article del dissabte anterior és que és una llàstima que, precisament, no es referís al tema que tractava i als meus arguments -m’hauria agradat conèixer-los-, i que m’utilitzés per fer la seva propaganda, d’altra banda -falsedats a part- ben legítima. I també diré que crec que ratllava el denunciable en afirmar que "directament o indirecta" he violat la llei. Jo, i "tots els Salvador Cardús del món". Que no ve d’un pam!
La mort d’un cavall. Vaig ser just davant d’on va morir el cavall a l’inici de la cavalcada de Reis d’enguany. Veure morir un animal és trist. Tot va ser molt ràpid, potser encara no deu minuts: el cavall es va desplomar, va fer uns pocs gestos de dolor, uns gemecs que em van semblar els darrers espeternecs, i va morir. Una agonia brevíssima. Des del primer moment, els responsables de la cavalcada, i el personal de l’hípica a què pertanyia la bèstia, van fer tot el que van poder, que era ben poc. He llegit que va morir d’un infart.
No entraré ara a discutir si hi ha d’haver cavalls o no, precisament, a la "cavalcada". No tinc una posició presa. En canvi, sí que comentaré la mena de reaccions que vaig observar allà mateix i després a la Xarxa. A part de reaccions gairebé histèriques, em sorprèn que gent que diu estimar tant els animals faci dues coses que trobo radicalment contradictòries. Una és la d’humanitzar els animals, atribuint-los qualitats morals que no els són pròpies i exigint que se’n respectin uns "drets", sense precisar si, en correspondència, també se’ls poden exigir deures morals. La segona, i conseqüència de la primera, és que se’ls desnaturalitza i, com va ser el cas del cavall -i com fem els humans-, dramatitzem un fet tan natural com és la mort. La meva opinió és que més que no pas humanitzar els animals i parlar dels seus drets i deures del que cal parlar és de la humanitat dels qui en tenen, d’animals. O dels qui els tracten. I, no cal dir-ho, de com fer compatible la seva veritable naturalesa animal amb una vida urbana tan allunyada de la natura. Respectar els animals no és pas tractar-los com a persones!
