Ho sembla però no pretén ser cap títol sobre crims i/o novel·la negra. És la història que sovinteja quan el temps es torna advers i les nevades i les baixes temperatures afecten ciutats, pobles i carreteres. Sentim a dir una i altra vegada que no estem preparats per afrontar determinades situacions atmosfèriques. No ho sé. El que sí que és ben cert és que hi ha poca diligència a resoldre certs problemes que costen molt o potser no tant de preveure en el seu sentit més exacte. Es reacciona tard i malament. I a més la fórmula més habitual no és altra que la de fugir d’estudi davant la petició de responsabilitats. Així, doncs, tenim dos problemes crònics i massa freqüents. Per un costat la demora a respondre de manera efectiva davant d’una emergència i per un altre el fet d’assumir la corresponent quota de responsabilitat per motius del càrrec i capacitat d’acció/decisió. Aquí no dimiteix ningú. És la norma.
L’autopista AP6 en el seu tram entre Segòvia i Madrid fou una veritable ratera durant la nit i matinada del proppassat cap de setmana. Ningú esperava aquell regal (!) de Reis i el llistat de testimonis, gravacions i experiències esdevé tot un poema. Les trucades i missatges d’auxili semblaven procedir d’una catàstrofe llunyana i sobrenatural. I tot passava a pocs quilòmetres de diferents nuclis urbans. Malgrat la quantitat de neu i la poca estona a caure potser calia fer alguna cosa més que obrir i tancar els accessos. La descoordinació fou monumental i aquesta suposada via ràpida i funcional es va convertir en un veritable infern per a centenars de conductors i llurs famílies. Cada cotxe és una història pel nombre i edat dels components i per la forma de gestionar i aguantar un calvari que es podia haver alleugerit, àdhuc, evitat. El que no és admissible és donar la culpa als conductors i acabar-los renyant per haver usat aquesta carretera o no haver fet previsió de cadenes i queviures. Els problemes greus i sobtats requereixen també d’una immediatesa/agilitat en la seva resposta malgrat que la solució no sigui total i definitiva. Si entrem en el joc de les comparacions ens haurem de preguntar què hagués passat si la neu i les temperatures fossin les que ens arriben en imatges de la Costa Est dels Estats Units. Si entrem en una reflexió quelcom més profunda (!) també ens podem entretenir pensant sobre la nostra terrible fragilitat malgrat una realitat que presumeix d’avenços tecnològics de primera línia. Ni mòbils ni res varen servir per llevar la neu, moure els vehicles i protegir indefenses criatures. La culpa sempre és dels altres. En aquest cas dels conductors i, en general, del personal anònim i sumís que ha de pagar abusos, incompetències i una descomunal manca de professionalitat. Aquest és un dels esports més practicats en les nostres latituds. És ben senzill apuntar a l’usuari i a qui paga religiosament impostos i peatges. D’això, en sabem força a Catalunya. Ara també ens haurem de repartir el fiasco del Castor. Tot plegat uns eurets que no van enlloc. Avall que fa baixada!
