Les vacances nadalenques i el reinici del curs escolar són bons moments per fer una mirada analítica sobre els processos educatius que es viuen a l’escola.
Aquesta reflexió voldria fer-la, essencialment, sobre l’educació primària ja que, com diu el neurocientífic Joaquim Fusté, és en aquesta etapa quan es creen les estructures mentals bàsiques que orientaran el desenvolupament ple de la nostra capacitat de pensar i de decidir.
En aquest sentit esdevé preocupant el que també constata la doctora Anna Sans, neuròloga infantil, especialitzada en l’anàlisi de trastorns d’aprenentatge. Ella esmenta que cada dia veu nens afectats per alguna dificultat d’aprenentatge que, segons ella, no s’estan atenent adequadament a l’escola. El 25% d’alumnes afronten algun d’aquests trastorns.
Això preocupa perquè aquests nens esdevindran un dia joves i adults, i com afrontaran el seu projecte de vida? Com encararan els reptes d’una societat altament competitiva si els acompanya una inadaptació permanent que ningú els ha ajudat a superar o a compensar? Cal l’escola inclusiva a Catalunya.
I hi ha un altre greu problema que s’incrementa cada any i que és crític per construir una bona identitat personal i un projecte de vida positiu i que en massa casos tampoc té una bona gestió pedagògica. Em refereixo als problemes d’assetjament escolar, que ja es fan presents en nens dels primers cursos de primària. Aquest és un problema que genera molta ansietat, que sovint es somatitza, que els nens o nenes afectats el viuen impotents per fer-hi front i, si ningú l’intenta resoldre, si ningú neutralitza els impactes que els afebleixen, si no hi un bon educador competent que obre un vincle acollidor i càlid, que sap crear situacions i experiències que ajuden a emergir els punts de valor, ofegats per l’assetjament, i els fa públics amb decisió i mira de reforçar-los amb la seva orientació i encoratjament, si no es produeixen aquestes dinàmiques educatives, els alumnes que en són víctimes queden col·lapsats i amb poca capacitat d’aprenentatge.
Cal tenir molt en compte en aquest procés d’encarament del problema la dimensió emocional que hi intervé. Ens diu Enry Wallon, un estudiós francès de la intel·ligència humana, que la formació del pensament (diguem-ne intel·ligència) exigeix necessàriament la contribució de les emocions i aquestes es desenvolupen mitjançant la interacció amb els altres. Com pot doncs enfortir la salut emocional i per tant la capacitat cognitiva un nen que està afectat per una relació que el minimitza, que el desqualifica? Aquí també es donen actuacions incompetents per part de determinats mestres. Segurament perquè no s’han capacitat per gestionar aquest tipus de conflictes, no demanen consell a experts i actuen subjectivament des de la ignorància tècnica.
Com ja hem assenyalat, en aquesta etapa bàsica, és important la connexió emocional que els mestres creen.
Si l’alumne amb dificultats capta que se sent recolzat per seu professor o professora, la seva capacitat de resposta es multiplica, el seu potencial d’aprenentatge flueix amb força i molts fracassos que es produeixen per manca d’aquest context poden desaparèixer o perdre força.
Pel que fa a l’assetjador, aquest ha de prendre consciència de la feblesa inconscient que projecta amb la seva provocació agressiva. Algú l’ha de conscienciar que la seva acció no és una mostra de fortalesa sinó de feblesa emmascarada i això acabarà fent-li mal també, a ell.
I no oblidem el paper transcendental dels pares i de l’entorn familiar d’uns i altres. Ells són l’altre pal de paller.
En definitiva, qui no recorda aquell professor/a de primària que ens va fer sentir feliços? Afortunats els nens que es troben amb aquests professors amb majúscules.
* L’autor és pedagog i psicòleg
