El matí del dia de Reis ens va deixar el Miquel Massaguer i Ballbè. Havia estat membre del Patronat de la Fundació Torre del Palau durant molts anys i n’havia sigut també el seu president.
Ha passat els darrers cinc anys lluitant entre la vida i la mort contra una malaltia que no el deixava de petja. I el Miquel, de tarannà bonhomiós, optimista i afable, havia anat perdent aquest seu optimisme natural al llarg d’aquesta malaltia que li ha comportat una lluita llarga i feixuga. Mentre la salut i la moral li ho permetien, encara tenia esma de seguir treballant per la Fundació.
La seva vida professional, la inicià en un centre escolar. Mestre per vocació, va ensenyar molts anys matemàtiques i física a l’Escola la Roda. Moltes generacions de terrassencs i terrassenques el recorden d’aquella etapa. Era un mestre que es feia estimar, que era proper als seus alumnes, entranyable, divertit. Els feia riure i els feia pensar. Sempre tenia un acudit a punt. Els seus alumnes el recorden com un gran mestre i una gran persona. D’aquells mestres que marquen tota una generació. D’aquells que recordes tota la vida. D’aquells que quan marxen han deixat petjada.
Després va treballar també en d’altres instituts públics de la ciutat i igualment, durant un curs, al Centre de Recursos Pedagògics, on jo vaig tenir el goig de compartir el seu mestratge. Estimat sempre pels companys de professió. Bon professor i bon company de feina.
Un home savi, tant de ciències (ja hem dit que era professor de matemàtiques i física) com de lletres: li agradava molt llegir i també escriure, sobretot per a infants i joves. Fou col·laborador habitual de Cavall Fort, on havia publicat una munió de contes per als més petits. Era membre actiu del Seminari de Bibliografia Infantil i Juvenil de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, des d’on recensionaven reculls de llibres per a infants i joves. I fins i tot havia participat en alguns llibres de text per a l’ESO, de llengua catalana i literatura. Deixa també publicat un recull de contes: "No sé si dir-ho sabré… I altres contes" (Barcanova, Barcelona 2001), recull que havia merescut el Premi Cavall Fort del 1991.
Interessat per tot el que passava al seu voltant, es va implicar directament en la vida cultural i social de la seva ciutat. Va entrar a formar part dels Minyons de Terrassa. En va ser un bon puntal en els troncs de castells importants i hi va aportar dues grans filles castelleres, la Jordina i la Lluc. Sempre orgullós de la seva camisa malva, els companys castellers el recorden per la seva bonhomia i la seva rialla sorneguera. En el seu comiat no hi ha faltat un pilar d’homenatge dels Minyons.
La seva implicació en la vida cultural el va portar també a la Fundació Torre del Palau. Va ser membre del patronat al llarg d’una pila d’anys, des del 1994 fins avui. Després va acceptar-ne el càrrec de president. Càrrec que va exercir amb dedicació i generositat des del 2005 al 2013, quan, ja avançada la seva malaltia, va considerar que havia de traspassar aquesta responsabilitat. Moltes gràcies, Miquel, pel teu compromís cívic amb la ciutat i el país. Moltes gràcies per la teva generositat. Seguirem el teu mestratge.
* L’autor és president de la Fundació Torre del Palau
