A l’antigor l’home s’adona que no té a les seves mans el control de la seva existència ni té el poder sobre el seu temps. Es troba enfront d’un univers mut, el qual respon a les seves preguntes amb el silenci. L’experiència que té del món que l’envolta, més que d’admiració, és d’estranyesa i de temor, ja que se li presenta desordenat, inintel·ligible, amenaçador. La por l’incita a configurar, a ordenar aquesta experiència i a dibuixar un horitzó de sentit que el conforti, que el tranquil·litzi. El resultat d’això fou una de les invencions més antigues de la humanitat contra la inquietant realitat generadora de por: el mite. Aquest trenca el silenci de la realitat en donar forma a allò amorf, en domesticar allò indomable, en atorgar sentit a allò estrany.
El filòsof francès H. Bergson afirmà que l’origen dels mites són els temors de l’home llençat a la terra i que pot superar amb l’ajut del seu impuls inventor d’històries. Igualment H. Blumenberg, a "Treball sobre el mite", manifesta que la funció originària dels mites consisteix a fer desaparèixer la por de l’home davant de la realitat estranya i convertir allò terrorífic en suportable.
La religió, com el mite, té el mateix origen: el de tenir sota control allò amenaçador, perillós i inquietant. Diu Unamuno que davant del crit angoixós de l’home hi ha el silenci de Déu. I B. Russell, a "Per què no sóc cristià?", declara que la religió es basa en la por; que la por és el fonament de tot: la por a allò misteriós, la por a la mort.
Un exemple del que acabo de dir, el podem trobar fent una mirada a les quatre estacions, en general, i al solstici d’hivern, en particular. Les quatre estacions han tingut una enorme influència en la vida de l’home des de la seva aparició sobre la Terra. Davant de l’etern retorn del dia i la nit, el sol i la lluna, la sembra, la llavor i la recol·lecció dels seus fruits, l’home segurament es va fer preguntes sobre si la seva vida -naixement, infantesa, joventut, maduresa i senectut- es regia també per un temps cíclic o si amb la mort s’acabava tot. De l’analogia de les quatre estacions amb les edats de l’home subratllo el solstici d’hivern. Com a símbol de la vellesa o del final de les nostres vides, el solstici d’hivern respon metafòricament a l’home dient-li que a diferència de la naturalesa ell no tornarà a renéixer com la primavera. El fluir del temps, la certesa de la mort i la preocupació pel més enllà formen part de les angoixes i pors originàries de les religions.
Des de sempre els solsticis d’hivern han causat un gran ventall de celebracions: ofrenes als déus, festes del foc, rituals de fecundació… Molts costums hivernals dels pobles d’Europa procedeixen de festes religioses dels grecs i dels romans, les quals regien la seva vida impregnada per la presència dels déus, el seu calendari estava organitzat a partir de les festes religioses. Quan l’emperador Constantí, a partit de l’any 312, promulgà unes lleis que concediren al cristianisme l’hegemonia religiosa sobre les altres religions de l’Imperi Romà, s’apropià de molts costums pagans i els canvià de manera que el sol -solstici- i el naixement de Jesús s’enllacessin. La concreció de la data del seu naixement -25 de desembre-, la fixà el bisbe de Roma Liberi l’any 354.
Nadal continua representant un exemple del paper que la religió té en l’organització de la vida dels pobles d’Europa, en la distribució del temps a través de festes i rituals i en la participació de la majoria de ciutadans creients, agnòstics o ateus.
* L’autor és filòsof
