Avui, més que mai, és adient aplicar la tornada de la cançó d’en Raimon “No; diguem no; nosaltres no som d’eixe món”. De quin món? El filòsof alemany Blumenberg, a “Temps vital i temps còsmic”, feia una distinció entre el món de la vida i la reflexió sobre ell. El món de la vida és el món familiar -els costums, les formes de comportament típiques, les rutines-, és el món conegut i fiable del nostre viure quotidià, que ens ofereix certa seguretat, confiança i que es converteix en un lloc d’acolliment, protecció i refugi. És l’esfera de les coses òbvies i inqüestionables, on tot es dóna per suposat. Del món de la vida també forma part la política, que és l’espai públic on es desenvolupa la nostra vida social i que és la condició necessària per a la convivència. Tot això, que sembla obvi i inqüestionable, si hom hi reflexiona pot sortir-ne i situar-se a l’altre costat, on no hi ha lloc per a les coses òbvies i inqüestionables. És bo posar en dubte les obvietats i qüestionar-les.
Aquesta introducció fa referència a la vida quotidiana i política de Catalunya. Tot el que ha passat, està passant i pot més endavant continuar passant és sense sentit, absurd, surrealista. Sense sentit, perquè per culpa d’uns i altres la situació política i, per tant, ciutadana, emprant una metàfora marinera, està naufragant i, malauradament, encara no ha tocat fons, cosa que sembla no preocupar gaire als protagonistes del viatge cap a enlloc. I surrealista també, amb una diferència, però, en relació amb el moviment artístic surrealista. Aquest, basat en el món oníric, fou ricament creatiu; la política absurda i surrealista, en canvi, és enormement destructiva i produeix malsons.
El qüestionament del que s’ha fet fins ara, del que s’està dient a la campanya electoral, del com s’està enfocant i del que pot sorgir del 21-D produeix un estat d”inquietud, de greu preocupació per la incertesa, inseguretat -no saber a què atenir-se-, dubte sobre el que s’ha de dir o de fer, confusió, pertorbació, temor sobre el que pot passar, recel, perplexitat, sospita dels comportaments dels polítics, desconfiança, decepció…
Inquietud davant les dues opcions polítiques -la del 155 i la de la DUI- que els mitjans de comunicació presenten com a òbvies, però que elles, per l’odi que es manifesten, es tracten com a enemigues. Inquietud davant la judicialització de la política i la politització de la justícia. Inquietud davant l’ús de l’insult i la mentida com a armes per atacar el contrari. Inquietud davant la presència a les llistes electorals de les mateixes cares que han causat aquest carreró sense sortida. Inquietud pel després del 21-D, ja que cap de les dues opcions aportarà cap solució; ans al contrari, l’empitjorarà. Inquietud perquè aquest malson encara no ha tocat fons. Inquietud perquè en aquest viatge cap enlloc es desconeixen les condicions, s’amaguen les intencions i s’emmascaren els projectes. Inquietud davant del menyspreu, per part de la majoria dels mitjans, de l’opció política que no dóna suport a les decisions preses des de Madrid ni les fetes des de Barcelona, ni el 155 ni la DUI, i que és, tal volta, l’opció que podria apaivagar totes aquestes inquietuds.
Tot això mostra la necessitat que el ciutadà té de seguretat, certesa, confiança. L’home no pot viure sense confiar; necessita saber a què atenir-se. Per alliberar-se de la inquietud necessita creure en la consistència de les coses. Si el que hi ha -o el que hi pot haver- es converteix en quelcom imprevisible, les relacions s’endureixen, es viu a la defensiva. Sembla mentida que sent la vida tan breu hi hagi tants homes i tants dirigents polítics que en comptes de treballar pel bé comú s’entestin a procurar conscientment el mal comú.
En aquest món hom se sent un estrany, un estranger, i diu ben alt juntament amb les persones que se senten igualment estranyes o estrangeres: “No, diguem no; nosaltres no som d’eixe món”.
