El proppassat dissabte em creuava -pel carrer de Gaudí- amb en Pablo Echenique. Venia a un acte electoral a la Jazz Cava. A finals del proppassat maig, va fer tres anys de la irrupció de Podemos. Formació que s’havia inscrit al registre tan sols tres mesos abans. A les eleccions europees, donava la campanada, amb cinc escons al Parlament Europeu (contra C’s, amb només dos). Semblava començar el declivi bipartidista. Amb un pressupost limitat i de la mà d’un professor universitari de 35 anys (Pablo Iglesias), trencava esquemes. Ha plogut prou d’aleshores ençà. L’"atac a la casta" promès s’ha diluït, en base a una conducta estereotipada. Prima més la pròpia imatge de l’ego personal que l’avenç social. Li agraden micros i càmeres més que la llet als bocs.
De bon principi, va fixar un parell d’eixos vertebradors: allunyar el seu discurs del moviment social derivat de l’acampada de la Puerta del Sol (Madrid, 2011)… I marcar distàncies amb IU per dinamitar el partit socialista. Aquest darrer punt no calia. Ells mateixos, de la mà de la pròpia incoherència dels anomenats barons, li ho van apamar.
Al llarg d’aquesta travessa del desert, la teoria del "tants caps, tants barrets" no es veia prou reeixida. La formació semblava una olla de grills. No quadrava massa veure-hi una direcció bicèfala. Fins que el propi líder es va carregar la figura d’un tal Íñigo Errejón. La jugada mestra s’amagava en un sidral de primàries on es votava tot i més.
Quan el PP tractava d’aconseguir formar govern, en cert moment ell va tenir la clau de la situació. Però el van trair l’orgull i la incoherència. Més tard, a riu regirat i contracorrent, pretengué enlluernar de bell nou el PSOE amb la riota d’una moció de censura. No hi hagué fumata blanca. L’estratègia estava condemnada al fracàs. Valdria la pena que es plantegés què s’entén per política. Per aconseguir allò del que els jutges no troben la clau: l’honestedat, l’exili de les corrupteles, la dedicació i el compromís social envers els més desfavorits.
