S’exigeix als independentistes un bany de realitat. Tanmateix, l’independentisme s’ha acostumat més a banys de masses que de realitat. La meva tesi és una altra. El bany de realitat convé a tothom, a l’independentisme, a l’Estat i als que no se senten còmodes en cap etiqueta.
Certament, l’independentisme ha de fer un bany de realitat. El que ha passat des del setembre de 2017 ha estat similar a un esprint espectacular cap a la inconsistència. L’independentisme ha estat, encara és, un dels moviments socials més impressionants que crec que hàgim vist mai. L’independentisme com a activisme és espectacular. Té una gran capacitat de mobilitzar, de fidelitzar, és innovador, és pacífic, és transversal. Les manifestacions sobiranistes són impressionants. Altra cosa és l’independentisme polític. Simplement no ha pogut o volgut liderar l’activisme i ha arrossegat Catalunya cap a una situació d’enorme complexitat. Pèrdua de les institucions i una afectació greu a la seva base econòmica. El cost econòmic (i per tant social, per tant d’ocupació) serà alt. El cost d’oportunitat de Catalunya en tot aquest procés serà molt important. Negar-ho és viure en la ficció. Per tant, quan abans l’independentisme, tant l’activista com el polític, accepti la realitat i no pretengui fer-nos viure en la ficció de la República, abans ens acostarem a la solució. Amarar la política catalana de la lògica de la República proclamada és portar-la de nou a un carreró sense sortida. Quan més tardin a acceptar-ho pitjor per a tots. L’independentisme unilateral, contra Espanya, contra Europa, contra el món si cal, no és viable. L’independentisme que té altra cop pressa per a no se sap què ni com no és viable. L’independentisme incapaç d’eixamplar la base social i que cau en la lògica de purs versus botiflers no pot construir res consistent. L’independentisme és legítim i pot ser guanyador si és inclusiu, si s’eixampla a l’hora que és persistent des de la realitat. Transformar el món, transformar les regles del joc, no és que sigui legítim, és que ha estat el motor de la història. Però cal fer-ho des de la realitat, encara que aquesta no ens agradi. Fer-ho des de la ficció porta a l’atzucac en què estem i de què hem de sortir.
L’Estat i la política espanyola que el domina també ha de fer un bany de realitat. Acceptar enormes errors. Alguns històrics, com el del procés de l’Estatut des del 2010, i d’altres recents, com la ignomínia de l’1 d’octubre o com l’empresonament de gent acusada de sedició i rebel·lió que mai han practicat ni promogut la violència. La política espanyola és tan inconsistent que ha hagut de judicialitzar-se per guanyar. Però aquesta judicialització és impròpia i acabarà tornant-se contra el propi sistema. L’Estat pot guanyar Catalunya però, si per fer-ho trenca equilibris democràtics bàsics, cronifica una patologia molt greu que li esclatarà a les mans. Governar la crisi política des dels jutjats no és governar. Falta talent a la política espanyola, i a la catalana, arreu falten estadistes. Tot és immediatesa, quan les solucions sòlides són en el mitjà termini. L’Estat, dominat per elits que no semblen pas modernes, i els hegemònics de la política espanyola han de fer també un bany de realitat. Fent un reduccionisme excessiu podem dir que els hegemònics a Espanya poden derrotar els hegemònics a Catalunya però, per la forma com ho fan, la pèrdua serà duríssima per a tots i inacabable. La política espanyola també ha de fer un bany de realitat, ha de sortir del perímetre tòxic de les tertúlies de Madrid, també ha de transcendir els seus hiperventilats. El darrer exemple, la lectura que alguns diaris fan de la manifestació a Brussel·les. Un estadista sabria que no hi ha democràcia de qualitat amb presos polítics i que cal asseure’s a reformar la Constitució per assolir un nou pacte. Quan abans ens governi gent amb mesura, a un cantó i a un altre, gent capaç d’arribar a un pacte digne i inclusiu, abans estarem a prop de la sortida. No hi ha crisi catalana sense crisi espanyola, només cal mirar la història. Concursar a veure qui perd més és d’una estupidesa política supina. Coquetejar amb la venjança com estan fent és una barbaritat.
I tots hem de fer també un bany de realitat d’un altre tipus. Estem tots tan obcecats en les nostres trifulgues internes que no prestem prou atenció als canvis transcendentals que viu el món i en què Europa malauradament no juga un paper de lideratge. La revolució de la intel·ligència artificial, l’emergència de les tecnologies 4.0, l’impacte dels nous materials i de la nanotecnologia, la nova salut basada en la bioenginyeria, la redefinició de l’economia i del mateix concepte de treball, la prioritat imprescindible de la sostenibilitat, la societat longeva i els problemes davant les noves desigualtats són alguns dels epígrafs d’una canvi global de gran intensitat i acceleració. Tot això ens canviarà la vida en els propers mesos i anys.
No podem desconnectar d’aquest canvi, és en aquest canvi on hi ha les nostres oportunitats i les nostres amenaces de cara al futur. Ens hem de mirar més des del món i no només mirar-nos el melic. El món no ens esperarà.
