Tots els qui vàrem escoltar la Roser Rosés, en la seva intervenció a l’Arxiu Històric de Terrassa del proppassat 30 de novembre, tindrem sempre present el seu somriure, la seva bonesa, el seu testimoni i aquells ulls menudets que han vist i observat centenars d’esdeveniments i ofereixen gratitud arreu. Amb 91 anys al damunt no deixa de transmetre i explicar les seves vivències com a nena de Rússia ("Trenes tallades. Records d’una nena de Rússia") i el seu periple d’infant i adolescent en llocs i situacions d’extrema dificultat i perillositat. És un cas excepcional dins l’excepcionalitat dramàtica de la història dels nens i nenes de la República que marxaren a diferents països amb l’esperança d’un món millor i gaudir de la infantesa que la guerra els havia manllevat. El recorregut de la Roser (1938-1947) i el retorn a Catalunya després de passar pels Estats Units i Mèxic mereixen l’atenció de tots i convida a nombroses reflexions sobre la història recent i l’amargor i tragèdia dels més vulnerables i dels perdedors de la guerra, de totes les guerres. La Roser em deia que es considera molt afortunada d’haver viscut tant i tantes coses i poder explicar-les amb emotivitat, gratitud i senzillesa. Aquesta senzillesa en la transmissió d’unes vivències i un sobtat protagonisme la fan, de totes totes, una persona singular i excepcional.
L’arribada a Leningrad, el drama de la Segona Guerra Mundial en terres soviètiques, l’eufòria i celebració del final de la guerra pàtria o el periple americà esdevenen una font inesgotable de records, anècdotes i reiterat homenatge per a tots els qui es varen quedar pel camí. Ha vist i conegut personatges com el pintor Abelló, Carmen Amaya o el Dr. Josep Bonifaci Mora, fill de Llimiana, metge personal de la família i que fou cap dels serveis mèdics del Kremlin. La Roser vol compartir cada dia i cada instant tot el que ha viscut i ha sofert. No té un no per a ningú i la seva agenda està plena de xerrades i col·loquis en escoles, centres cívics i d’altres espais culturals. Una atapeïda agenda amb l’únic objectiu d’explicar la història de viva veu i sense embuts. Té molt clar que el privilegi que la història li ha donat ha de ser explicat a tota mena de públic per entendre quelcom més allò que no recordem o que ens volen fer oblidar. El privilegi és sens dubte recíproc en poder gaudir de primera mà amb les explicacions i detalls que ens ofereix la Roser. I, per descomptat, la por i el silenci en el retorn a Catalunya. Penseu en l’època i el context. Penseu en una noia de 21 anys que no entenia gens aquella nova escenografia de l’any 1947: "No sabia ben bé qui era jo, com m’havia de comportar, si feia nosa, si havia complicat la vida familiar. Pensava que potser m’hauria hagut de quedar a la URSS o a Mèxic, i sempre amb aquell temor per haver d’amagar la realitat del que havia viscut…". No hi ha dubte que la Roser ens va oferir una lliçó magistral.
