Aquests dies al Teatre Lliure de Montjuïc s’enfronten dues reines pel poder, la justícia i la vi-da. El muntatge ja ve del Lliure de Gràcia amb èxit. Estem parlant del drama romàntic de Fiedrich von Schiller "Maria Estuard" en versió i direcció del director teatral de Terrassa Sergi Belbel. La seva versió se centra en la lluita pel poder de les dues reines, s’essencialitza l’obra en les dues dones, Sílvia Bel i Míriam Alemany, reduint el nombre de personatges a vuit. De quatre o cinc hores a dues hores d’espectacle, una dramatúrgia essencialitzadora amb una escenografia minimalista i un vestuari que en el cas de les reines és d’època i en el cas dels homes és de polític del segle XXI. No hi ha imatges vanguardistes tan pròpies del Lliure, l’obra té un classicisme sobri.
Aquest muntatge arriba anys després de la versió que va dirigir Josep Montanyès amb Anna Lizaran en el paper de Maria Estuard i Maife Gil com a Isabel I als anys 90. Una tragèdia plena de suspens i bellament escrita per un poeta romàntic que no ha perdut la seva vigència ni la seva lectura per la deriva a què s’està sotmetent l’Europa dels nostres dies. Una tragèdia implacable sobre els mecanismes del poder. La trobada literària de les dues dones en un jardí és la part de ficció que es fa cos i que en la versió de Sergi Belbel no ha patit la tisora. Una tragèdia que és una lectura de la història del passat i del present de les nostres circumstàncies, que mereix veure’s pel bell i sobri estil de les paraules, des del principi es crea un suspens que mai es perd fins al tràgic final.
Dues dones que tenen un punt de noblesa i que no volen mentir, són els homes els que menteixen i canvien de jaqueta. Hi ha espectadors que en fan una lectura política aplicada a Catalunya.
A més de les dues dones protagonistes, Sílvia Bel i Míriam Alemany, l’obra compta amb Jordi Bonacolocha, Àlex Casanovas, Carles Martínez, Fina Rius i Marc Rius. Tots al servei del duel de reines, com si d’una partida d’escacs es tractés, l’espectador es queda amb aquest diàleg emocional de les dues reines. Al final no se sap qui és la perdedora, si la que no aconsegueix el regne i és executada o la que es queda amb la corona i amb un paisatge interior desolador. Dues reines que es contemplen en el mirall dels ulls de l’altra. El viatge emocional de la llibertat i la presó com no podia ser d’altra forma en un drama romàntic.
L’escenografia està fortament implantada pels barrots d’una presó on posa en joc els límits del poder i la batalla de reines en un món dominat per homes que escriuen la Història. A Europa la reina d’Anglaterra sempre ha encarnat el concepte de la dona Estat, en aquest sentit Miriam Alemany fa un paper ple d’alta tensió i sorprenent profunditat.
La justícia, la política i la humanitat dels personatges es creuen en una autopista que porta cap als paral·lelismes de l’Anglaterra de lluita de religions entre els catòlics i els protestants i entre la legalitat i la idea de poder. Dues cosines que es tracten d’igual a igual, de reina a reina, el duel està servit cada nit.
