No fa pas gaire va aparèixer en el mercat el meu llibre "21 dies buscant la felicitat". Algunes han estat les presentacions que s’han realitzat i bastantes les persones que s’han acostat a mi per felicitar-me per haver publicat aquest manuscrit que sembla ser que els ha agradat molt. En aquestes últimes hores he sentit l’estima, l’escalf, la proximitat i la tendresa que tota aquesta gent ha sabut transmetre’m amb les seves mirades, paraules, missatges i abraçades.
Jo vaig escriure com una necessitat personal, vaig voler ajudar a créixer altres éssers vius a ser més capaços i més feliços a les seves vides, a tenir eines per assaborir el seu trànsit vital, el seu pas per aquí. Només volia compartir experiències i coneixements, situacions i reflexions que jo havia absorbit en el decurs de la meva vida. No m’esperava ni l’acollida, ni l’acceptació (èxit) ni l’impacte que aquestes pàgines han tingut.
Un missatge anònim deia: "Gràcies, Joan Carles, per escriure aquest llibre, necessitava una brúixola, pautes, saber què havia de fer i el teu llibre m’ha obert una nova visió de la vida, t’estaré eternament agraïda".
La meva reacció ha estat la de sentir-me extraordinàriament bé. Poder gaudir d’aquestes paraules és el millor premi que el meu llibre em podia atorgar. Gaudir de l’oportunitat de poder ajudar les persones amb les teves idees i fer que aquestes facin reflexionar i créixer a algú (ni que només sigui un ciutadà, un amic, un veí, un familiar…) ja m’han omplert l’ego personal i el marge d’expectatives que m’havia generat quan vaig decidir escriure’l.
Les coses viscudes des de l’optimisme, la il·lusió i el desinterès material, que no emocional, són les que fan sentir-nos fantàsticament bé.
Algú em pregunta quants diners puc guanyar amb la venda de moltes unitats d’aquest llibre i la veritat és que mai m’havia plantejat aquest exercici literari com una manera de guanyar-ne, de diners, vull dir. Els motius que em van moure a dedicar un any de la meva vida a guixar fulls amb lletres no era cap altre que despullar-me, compartir i ajudar.
Feu les coses només esperant benestar interior i recompensa emocional, fins i tot aquelles coses que d’entrada poden ser costoses i carregoses i que, passades pel sedàs de la motivació i l’energia positiva, poden convertir-se en màquines de generar felicitat.
Davant de qualsevol cosa la desídia i l’interès desbocat per assolir quelcom, ni que sigui una resposta confortable, ens poden portar a la frustració, el desencant i finalment el desesper i la tristesa.
Cal donar, sense esperar-ne res a canvi, i partint d’aquesta màxima tot el que t’arriba es gaudeix amb desmesura, et fa sentir bé i ens reafirma com a éssers humans de bona pasta.
No siguem interessats més enllà de voler que el nostre comportament ens faci sentir bé amb nosaltres mateixos.
Res més enllà que sentir-nos bé.
* L’autor és coach advance life
www.creixerjoancarles.com
