Sembla que s’acosta un hivern amb fred. Però venim d’una tardor sense pluges i sense bolets. No n’hi ha ni de bons ni de dolents. Els que es refien d’aquest producte per fer negoci hauran de trobar una altra manera d’espavilar-se. El bosc terreja quan hauria de ser un tou de molsa. Hauríem de trobar aquella porositat plaent al trepitjar i trobem un duresa més pròpia de l’estiu que de novembre. De moment, adéu llenegues per a la carn amb suc, adéu rossinyols per al peix. Tampoc hi haurà ni els camagrocs per fer truites que solia collir a les Gavarres ni les trompetes de la mort per fer plats de pasta.
El cap de setmana passat vàrem anar a caminar per veure les rouredes que s’estenen per sota la Falconera. El camí des de la Falconera fins a Sesta Feréstega és d’una sinuositat suau i permet vistes extraordinàries sobre la riquesa cromàtica d’aquella part del massís de Sant Llorenç. No és una gran explosió cromàtica (de grocs, vermells i ataronjats de tot matís) com a Nova Anglaterra als Estats Units, ni tampoc tenen la força de les fagedes de la Garrotxa. Són com notes musicals a l’esplanada de verdor d’alzina i de pi. El roure és la millor versió vegetal del massís i quan arriba la tardor s’ensenyoreja de tot. Un cop arribats al peu del Pujol de la Mata vàrem optar per travessar les rouredes. Normalment baixem fins al Roure del Parrac i d’allà enfilem cap a la Font Freda i Coll de Garganta. Però aquest cop va ser un encert agafar un dels camins que van directes cap a la Mata i permeten gaudir d’uns boscos fantàstics. Vàrem pujar pel camí que dóna a l’Avenc Local i a la bassa de la casa de la Mata. Vistos de prop els colors ataronjats i marronosos de les fulles dels roures aquestes semblaven més assecades que seques de tardor. Tot això, ho recordo inspirat en una citació de llibre inèdit que acaben de publicar de notes disperses de Josep Pla ("Fer-se totes les il·lusions possibles"). Hi diu Pla: "Paisatge de tons fogosos i ardents (tardor) que contrasta amb el repòs de la claror, la llum suau, l’aire plàcid de la gent, les campanades llunyanes, dolces, malenconioses…".
En dies com aquest penso que ens prenem en broma això del canvi climàtic i que ho pagarem car. Falta lideratge transformador en el tema ambiental i falta que canviem la nostra cultura de consumidors. Potser ja no n’hi ha prou que reciclem a casa, potser no n’hi ha prou que ens comprem cotxes híbrids. Ja n’hi ha prou, d’aquesta broma, que siguem un país de gran insolació i que sigui tan complicat fer-se l’electricitat amb les plaques fotovoltaiques. Potser ja ha arribat l’hora de prendre’ns molt seriosament l’economia circular, de canviar patrons de consum i que comencem a tractar la nostra muntanya com un bé escàs, de gran valor, com un jardí salvatge que hem de preservar amb tota cura per lliurar a les generacions que vindran. Jo passejo pels camins del meu avi i els que el meu pare em va ensenyar, i m’agradaria que els meus néts i besnéts en poguessin gaudir igual.
La setmana passada hi havia uns reportatges terribles sobre la sequera a les valls del Tajo. Una sequera que ja és la més severa de la memòria al centre d’Espanya. L’escassetat d’aigua en latituds com la nostra sembla fora de tot dubte en el nou escenari de canvi climàtic. Crec que serà millor que gestioni l’aigua el que tingui més competència tècnica i més capacitat d’innovació. No serà cap broma gestionar l’aigua. Es complicarà molt. Prefereixo la competència a la ideologia. I no podrem prescindir de cap recurs, molt menys els de proximitat.
No em planyo dir que he canviat en aquestes coses referents a la sostenibilitat. Fa uns anys les trobava una mica exagerades i em molestava la superioritat moral que alguns ecologistes hi posaven. Ara veig que estava en un error i no em dol reconèixer-ho. Estem arribant a una situació límit, a un punt de no retorn, pel que fa a la sostenibilitat del planeta. I no només hem d’exigir als nostres governants que prenguin mesures globals d’impacte, hem de canviar nosaltres. La sostenibilitat comença per un mateix, com tantes altres coses. I pel que fa al medi, per a mi, la sostenibilitat té el portal al massís de Sant Llorenç i la serra de l’Obac. Quan penso en natura penso en aquesta muntanya que ens ha forjat part del caràcter. Sense Sant Llorenç i la serra de l’Obac, Terrassa seria una altra mena de ciutat, seria una ciutat sense pàtria.
