Si la convivència entre vianants i vehicles de motor ja comportava alguns problemes, resolts parcialment a base de passos zebra i semàfors -relativament respectats-, l’ocupació dels carrers amb tota mena de nous vehicles pot acabar en tragèdia. Fa pocs dies, cap al tard, ja negra nit, baixava a tota pastilla pel carrer de casa una noia amb un skate pel mig del carrer sense cap mena de llum ni d’indumentària reflectora que la pogués fer visible. Ni, és clar, cap casc ni altre tipus de protecció. Com solien dir les àvies, no passen més desgràcies perquè Déu no vol!
Precisament aquesta setmana el RACC ha publicat un dels seus utilíssims estudis, ara sobre convivència entre usuaris de diferents modes de transport a Barcelona. L’informe parla de la capital, però per extensió s’aplica a qualsevol gran ciutat com la nostra. Tanmateix, l’estudi encara es queda curt perquè es limita als vianants, bicicletes, motos i cotxes. I, ara mateix, la convivència ja inclou nous artefactes encara més difícils de regular: patinets -cada vegada n’hi ha més d’elèctrics-, skates i altres vehicles individuals elèctrics de difícil classificació, moltes vegades utilitzats per criatures.
L’estudi del RACC, des del meu punt de vista, assenyala un fet especialment greu: la percepció de la quantitat d’infraccions que comet cada tipus de vehicle és radicalment diferent entre els propis usuaris i la resta d’ocupants de l’espai públic. Així, mentre només el 6 per cent de ciclistes pensen que cometen les infraccions més habituals -saltar-se semàfors, circular per les voreres estretes, no respectar els estops…-, la resta d’usuaris creu que ho fan més del 50 per cent. Mentre només un 10 per cent de vianants reconeix que camina distret amb el mòbil, més del 70 per cent de la resta d’usuaris pensa que ho fan. O mentre només un 1 per cent d’automobilistes reconeix que utilitza el mòbil conduint, el 45 per cent de la resta d’usuaris creu que ho fan regularment. És a dir, la consciència del risc entre els usuaris de tota mena de vehicles és perillosament escassa.
Aquest fet crec que encara s’agreuja entre els usuaris dels nous tipus de vehicles. Com més vulnerables són els usuaris dels vehicles, menys consciència del risc que tenen, seguint conductes per a les quals no hi ha normes. Si un cotxe porta un llum de fre fos, li caurà una multa considerable, si no se li immobilitza el vehicle i tot. En canvi, la noia de l’skate que baixa de nit envelada pel carrer de casa i no porta cap senyal lluminós no té cap consciència de transgredir cap norma de seguretat, perquè no existeix.
En definitiva: encara no hem resolt el problema de les bicicletes, molts dels conductors de les quals es comporten com si la ciutat fos una selva -i ells, els lleons-, que l’arribada de nous vehicles s’afegeix al caos circulatori. I la pregunta -segurament massa ingènua- és si no seria possible avançar-nos a establir uns criteris bàsics per a la pacificació dels carrers, amb unes normes simples i elementals, econòmiques i de sentit comú, comprensibles i fàcils de complir. I sobretot, de fer complir. Unes normes que completessin les proposades pel RACC i que, com passa amb altra maquinària, ja anessin afegides a les instruccions de cadascun dels vehicles.
Una comissió liderada per la Sindicatura de Greuges, amb la Policia Municipal i Mossos, el RACC, usuaris de tot tipus de vehicles, organitzacions de vianants i fabricants o distribuïdors de vehicles, amb el suport dels mitjans locals de comunicació, podria redactar aquesta guia bàsica de seguretat vial. I Terrassa, que en seria pionera, la podria oferir a la resta del país. Per què no?
