Algunes notícies sobre quintades en universitats americanes i també espanyoles em porten/ desperten alguns records sobre les quintades a la mili. En teoria hi hauria una diferència abismal entre unes salvatjades i les altres. Se suposa que la incorporació a un centre universitari implica nivell cultural i ètic, tant dels que hi són i també dels qui hi arriben, que descarta determinades bromes i actituds. També se suposa que les autoritats dels centres universitaris han de fer tot el possible perquè els despropòsits, abusos i posteriors desgràcies no es portin a terme. La veritat és una altra i m’impressiona llegir la mort de l’estudiant Timothy Piazza (La Vanguardia, 26.XI.2017), begut, abandonat i oblidat pels responsables d’una de tantes bretolades. L’alcohol sempre present, de forma habitual i abusiva. És la gran epidèmia. Però ara vull tornar a la mili i al que vaig viure en directe durant la meva estada com a persona uniformada i de servei a la pàtria.
Parlar del servei militar és parlar del conjunt buit en termes de matemàtica moderna. No em va servir de res i molts anys després encara cerco alguna escletxa positiva dins un món surrealista presidit, massa sovint, per situacions il·lògiques i mediocres. Sovint era un món al revés. Quinze mesos de mili ocupen quinze línies de les meves futures memòries. Les quintades eren un element de distracció i divertiment entre una classe de tropa molt ben estructurada en quatre nivells: quintos, pares, avis i besavis. Només arribar et calia saber que els besavis, els qui tenien la llicenciatura a la vista, eren els qui governaven i decidien dins la companyia amb el vist-i-plau de la tongada que hi havia a continuació. Sempre vaig pensar que alguns havien nascut sense cervell o, en tot cas, de massa encefàlica reduïda per les bestieses i intencions que palesaven. Els veterans feien la vida impossible als qui arribaven per aquella regla immemorial i no escrita d’haver patit també les corresponents quintades en arribar a la caserna. Al servei militar la frase més maleïda i el terror de moltes empreses i famílies s’escrivia en lletres daurades: "sempre s’ha fet així". Amb aquest argument no hi havia escapatòria possible. Aquells que van patir les bromes pesades esdevenien executors amb els que s’hi incorporaven. Ho havien estat esperant amb delit. Hi havia un component venjatiu força notori que em deixava perplex. Esperant deu mesos per poder fer les quintades que, anteriorment, havien sofert. Com es podia desitjar ser pervers i abusiu amb gent innocent i desorientada? Alguns reclutes es llevaven cada matí amb el cabell de diferents colors. Veure’ls rentar-se el cap era un festival i un simulacre domèstic de l’arc de sant Martí. D’altres els cremaven les botes mentre feien la migdiada i alguns eren introduïts en els armaris metàl·lics i obligats a cantar com si es tractés d’una Jukebox casolana. Els veterans demanaven les cançons i el nouvingut les havia d’interpretar. Tancat a l’armari i no cantar era motiu de crits, amenaces i sacseig indiscriminat d’aquell moble. Vull pensar que la milícia professional ha eradicat aquestes vileses. Lamento profundament que en facultats universitàries, d’aquí i d’allà, sigui una pràctica habitual. Sempre s’ha fet així! Molt trist.
