Aquest nostre país fa ben certa aquella dita popular , "arrencada de cavall, parada de ruc", molt explícita quant a entusiasmar-se i refredar-se, amb la mateixa rapidesa i constància. Ho dic, a la vista de la meva experiència com a voluntari de Creu Roja, a la comarca del Berguedà. Fa anys, m’hi vaig inscriure com a voluntari, i durant un temps vaig fer classes de català a immigrants, en general, i actualment faig classes de castellà al contingent de refugiats, establerts a Berga – capital, a càrrec de Creu Roja.
Doncs bé, fer de voluntari et permet tocar de peus a terra i comprovar la immensa geografia de països, on les condicions de vida fan impossible viure en llibertat. No parlem només de Síria, on la guerra impera, encara. No. Hi ha moltes altres procedències, menys conegudes, però no per això menys difícils: Ucraïna, Rússia, Afganistan , Camerun, Guinea, Geòrgia… La nostra missió consisteix a proporcionar les eines bàsiques per defensar-se, a nivell d’idioma, i al mateix temps donar a conèixer els trets més importants de la història i cultura, per facilitar-ne la integració. Un altre dia parlaré d’algunes anècdotes i experiències com a professor de castellà per a refugiats, però avui el que pretenc és donar un toc d’atenció a les campanyes de bona fe que s’han dut a terme, reclamant l’acolliment de refugiats de tot el món, sota el principi de "volem acollir". És evident que aquestes campanyes són dignes d’elogi i respecte, però no n’hi ha prou a reclamar l’acolliment. S’ha de facilitar l’èxit de l’acollida, i això no és gens fàcil.
Ara mateix, tenim el segon contingent, dels 17.000 que ha acceptat acollir Espanya. Fins ara, Espanya n’ha acollit un 10% , repartits en diferents punts de l’Estat, un dels quals és Berga, amb 56 persones, de diferents edats i procedències. Tots ells ocupen una part de l’alberg de joventut, i és allà on se’ls proporciona tot el que necessiten, per recuperar-se de les penes viscudes i preparar-se per a una nova etapa de la seva vida, lluny de casa seva.
I és aquí on volia arribar. Acollir és una cosa, integrar, n’és una altra, molt més complicada d’aconseguir. Els refugiats disposen de sis mesos per adaptar-se, aprendre l’idioma, conèixer cultura i tradicions, buscar feina i trobar vivenda. Fàcil de dir, molt complicat de complir. I si per als ciutadans d’aquí és complicat trobar feina, com no ho ha de ser per a gent vinguda d’altres països. Primera dificultat. I una segona fa referència a la contradicció existent entre les ganes i voluntat d’acollir i les dificultats per trobar vivenda.
No els és gens fàcil poder llogar un pis, tant bon punt el propietari sap que es tracta d’un refugiat. I no parlo de diner, sinó de reticències a llogar a un foraster, a un refugiat, sigui del país que sigui. Són molts els que busquen instal·lar-se a ciutats grans com Terrassa, Sabadell, Santa Coloma, l’Hospitalet, etcètera, fugint de Barcelona per la impossibilitat de pagar lloguers tan elevats. En moltes ocasions, Creu Roja fa de mediadora per aconseguir facilitar l’acord, i no sempre aquest arriba. És per aquest motiu que cal emprendre campanyes de conscienciació, lligades al "volem acollir", per facilitar feina i vivenda als refugiats que arriben aquí. Ells es troben amb múltiples dificultats, per la barrera de l’idioma, dels costums, dels títols universitaris o professionals, del desconeixement de la legalitat vigent i per trobar-se en un país radicalment diferent al seu. Per tot plegat, l’esforç ha de ser en totes direccions. Impulsar l’acció d’acollir, i al mateix temps donar les eines perquè els qui hagin pogut venir trobin moltes més facilitats de les que han tingut els primers contingents. Hi ha molt a fer, us ho puc assegurar.
