L’últim diumenge de l’any litúrgic celebrem la solemnitat de nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món. El diumenge 26 de novembre, a la lectura de l’Evangeli escoltem la paràbola del Judici Final, en què uns i altres pregunten al Senyor quan el veieren famolenc, assedegat, foraster, despullat, malalt o empresonat i el varen auxiliar o no ho varen fer. I el Senyor els respon: "Us ho dic amb tota veritat: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi" (Mt 25,40). Aquesta identificació del Senyor amb els germans més petits és possible perquè, com ens ho assenyala el Concili Vaticà II, "amb la seva encarnació, el Fill de Déu en certa manera s’ha unit amb cada home" (GS 22). L’amor al proïsme, la solidaritat amb ell, és fruit de la comunió que es fonamenta en el misteri trinitari i en el misteri de l’encarnació del Fill; la seva unió amb cada ésser humà fa que pugui dir: "Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi".
Crist ha vingut a salvar tots els homes i dones de tots els llocs i de tots els temps; per això tots els camins de l’Església condueixen a l’ésser humà concret i històric i al mateix temps l’ésser humà és el camí de l’Església. Aquest és el primer camí que l’Església ha de recórrer, perquè Crist mateix l’ha recorregut i el condueix a través del misteri de l’Encarnació i de la Redempció. Certament la nostra vida està integrada en una trama complexa de relacions humanes, econòmiques i socials; gaudim d’uns avenços tècnics admirables; disposem d’uns coneixements extraordinaris que ens aporten les ciències humanes, però al mateix temps sovint ens veiem sumits en la confusió, en la pèrdua del sentit de l’existència. En el fons l’ésser humà segueix essent un misteri, que en la seva realitat més profunda només s’aclareix en el misteri de Jesucrist, el Verb encarnat (Cf. GS 22).
La societat només pot funcionar tal com cal si col·loca l’ésser humà en el seu centre, si promou la dignitat de la persona i si té en compte Déu, perquè allò que sosté la vida personal i social és el fonament últim en Déu. La persona ha d’ocupar la centralitat de tota l’activitat humana, ja sigui docent, econòmica, social, etcètera, com a membre de la societat i sobretot com a persona dotada d’una dignitat transcendent, d’uns drets inalienables, dels quals no pot ser privada per res ni per ningú. Cap activitat humana pot desvincular-se de les exigències ètiques. Com ens ho han recordat el papa Benet XVI i el papa Francesc, l’Església no pretén ficar-se en la política de les administracions ni ofereix solucions tècniques; ara bé, té una paraula profètica per pronunciar i un treball per realitzar a través dels seus membres en la construcció d’una societat a la mesura de l’ésser humà, de la seva dignitat, de la seva llibertat, i que afavoreixi el seu desenvolupament integral.
En aquesta celebració de la solemnitat de Jesucrist, Rei de tot el món, contemplem Crist, tal com ho digueren els pares conciliars en el Vaticà II, com a "fi de la història humana, el punt on convergeixen les aspiracions de la història i de la civilització, el centre de la humanitat, l’alegria de tots els cors, la satisfacció total de llurs anhels. Ell és el qui el Pare ha ressuscitat d’entre els morts, ha exalçat i col·locat a la seva dreta, tot constituint-lo jutge de vius i de morts. Vivificats i aplegats en el seu Esperit, ens dirigim vers el perfeccionament final de la història humana, que coincideix en absolut amb el pla del seu amor: ‘Unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra’ (Ef 1,10)".
L’autor és el bisbe de Terrassa
