No em consta que a Terrassa en quedi alguna però a Barcelona és habitual trobar-se encara amb immobles on hi hagi una porteria/consergeria amb una persona encarregada que vetlla per controlar i atendre, deixem-ho així, qualsevol visitant i forà que entra a l’edifici. Abans hi havia un munt d’edificis amb porter inclòs i no cal dir que la categoria del bloc de pisos anava en paral·lel amb les dimensions i confortabilitat de l’espai de recepció i benvinguda. Desconec si existeix una història de les nombroses i velles porteries malgrat que han estat objecte de moltes referències i de molts articles. Eren/són elements del nostre paisatge, personal imaginari i de la nostra quotidianitat. Quan entro en algun immoble de l’Eixample ho faig pensant amb les reiterades paraules de benvinguda sobre on vaig i a qui estic buscant. La bona educació m’ensenya que no cal esperar la irrupció sobtada de la portera/conserge sinó que sempre és bo avançar-se i dir a qui anem a visitar o a quin pis ens adrecem. És una manera d’oferir garanties de les nostres bones intencions i transmetre seguretat (!) i bona educació. Observo, cap novetat, que a la part alta de la ciutat hi ha una persona ben abillada amb tasques polivalents -control d’entrades, jardineria, rec, manteniment de la piscina…- i amb la sort que no li cal anar al Saló de l’Automòbil per veure les darreres novetats del món del motor. En aquest cas ja només les despeses de comunitat esdevenen prohibitives per a la majoria de mortals.
Les velles porteries es situaven al fons de l’entrada amb una porta de vidre ornamentada per un blanc cortinatge. La porta estava mig oberta perquè la persona encarregada compaginés les tasques de casa amb la reacció ràpida davant qualsevol indici que algú havia entrat o feia per entrar a l’edifici. La porta mig oberta permetia que sortís una olor densa i carregada del dinar/sopar que s’estava coent on tot feia suposar que era contundent i, per descomptat, ben caldós. L’olor impregnava tota l’estada i es perdia quelcom en el moment d’agafar l’ascensor. Aquest enginy sempre ha estat fruit d’un reconeixement previ ja que la seva antiguitat i atrotinada aparença oferien dubtes que pogués arribar al seu destí. Només l’enrenou de les portes i el seu limitat espai ja eren elements de sospita sobre la seva seguretat i funció. Dels botons i numeració dels pisos ja no cal dir massa més cosa i més si vosaltres, lectors, heu passat per una experiència semblant. Les porteries tingueren una missió prou important durant la postguerra i dècades posteriors ja que esdevingueren un autèntic observatori dels moviments de gent que entrava i sortia de l’immoble en qüestió. Sovint la portera, des del mateix cau, ja observava fil per randa com el propietari/llogater entrava amb la corresponent companyia i això ja endegava un imaginari expedient sobre determinats moviments. El secretisme de l’operació esdevenia del tot vulnerable. Calia veure si es repetien les cares o n’hi havia de noves i calia lliurar la informació a qui correspongués. El bar/taverna i la porteria tingueren assignades importants funcions informatives. A veure en la meva propera visita què em trobaré per dinar.
