IGUEU-ME sentimental, digueu-me tradicional, digueu-me passat de moda, però trobo a faltar aquelles tardes de fa uns quants anys que, en sortir de l’escola i arribar a casa, la meva mare em donava el berenar (pa amb xocolata, pa amb oli, algun dia de manera especial coca de forner) i baixava les divuit escales que em separaven dels amics en un tres i no res. Tots hi érem, l’Albert, el Josep Maria, el Julio César… Tots allà engolint de manera frenètica les nostres llesques de pa per poder començar el, també nostre i esperat, duel futbolístic. Dos pals de telèfon i unes pedres marcaven les porteries i una pilota de cuir recautxutat, bastant atrotinada, començava a rodolar per aquell terreny de joc ple de pedres i sots. Ostres que bé que ens ho passàvem, dues hores de final de la Copa d’Europa amb els meus amics, els de tota la vida.
Ara ja han passat uns quants anys (més de quaranta) i no veig, a les 5 de la tarda, cap carrer ple de nens fent partits de futbol i encara menys amb llesques de pa amb xocolata. Veig alguna plaça (sempre amb cadires de bar) plena de pares i mares fent el cafè i nens que d’una manera anàrquica i un pèl desendreçada corren per l’espai sense gaire sentit. Veig algun nen amb patins i els més menuts massa lligats a la falda dels pares o dels avis.
Ja sé ja que els carrers d’ara tampoc són tant segurs i acollidors com els de fa uns quants anys. Ja sé que ara hi ha més cotxes, més perills i bla bla bla… Ja sé que ara totes les mares treballen i abans no i també sé que els nens i les nenes d’ara es fan grans més tard, surten de l’ou i es fan més madurs uns quants mesos després que els nens que menjàvem pa amb xocolata i jugàvem, sols, al carrer.
Ja sé que tot evoluciona i que tot canvia i ja sé que abans no hi havia ordinadors, ni consoles, ni maquinetes del dimoni però em nego a acceptar que els nens d’avui substitueixin, del tot, els meus partits de futbol al carrer per un partit de tennis al menjador de casa i asseguts al sofà. Em nego a acceptar que els nens d’avui quan van amb els seus pares o mestres a la natura ho facin permanentment connectats als cascos dels aparells de música i no gaudeixin de l’entorn que els envolta, em nego a pensar que aquest autisme tecnològic hagi acabat amb la necessària interacció dels homes amb el món d’una manera franca, oberta i natural.
Ho diré fàcil i ràpid, fer un partit de futbol a la consola de casa no és esport, no transmet els valors que l’activitat física aporta al créixer d’una persona. N’aportarà d’altres: destresa tecnològica, nens que no molesten i estan distrets… però no valors que tinguin a veure amb la potència de les qualitats físiques, mentals, socials i emocionals del gènere hu-mà. Que juguin a la consola però si us plau a estonetes i que surtin a l’aire lliure a ser més capaços, més autònoms, més feliços i més independents, més sans. No fem que una cosa (la tecnologia recreativa) que ha d’aparèixer de manera puntual en l’agenda dels nostres fills es converteixi en una activitat habitual del seu lleure i molt menys amb un substitutiu del fet educatiu que els partits de futbol reals (i no virtuals) proporcionen als éssers humans.
L’altre dia a la premsa vaig llegir que set de cada deu nens i nenes en edats d’entre els 6 i el 16 anys manifesten que la seva primera opció a l’hora de passar-ho bé té a veure amb una pantalla (tele, ordinador o consola). D’aquests 7,3 manifesten que és la seva única opció i que no fan res que no tingui a veure amb pantalles. De qui és la culpa?.. D’ells i elles NO!
També és veritat que moltes vegades passejant per diferents pobles i ciutats de Catalunya veig rètols penjats a les places de les viles a on es prohibeix jugar a pilota, diríem que des de les diferents administracions també afavoreixen el sedentarisme, especialment infantil i juvenil.
Hem substituït les inoblidables tardes de pa amb xocolata i partidet de futbol als carrers plens de pedres per la fredor del comandament de la Wiï.
Quina llàstima, oi?
Pantalles sí però amb mesura i tornem la mainada als carrers.
* L’autor és coach advance life
www.creixerjoancarles.com
