Els propers divuit mesos Terrassa tindrà el professor Alfredo Vega d’alcalde. És una bona persona, culta, cordial i, pel que convé a la ciutat, la més experimentada a l’hora de governar-la. És també un exemple de discreció de manera que, en els aspectes més funcionals, el més probable és que ja fos qui pilotava la nau municipal. En definitiva, hi haurà continuïtat en el govern municipal. I, sigui com sigui, Alfredo Vega ja és el meu alcalde, i li dono la més franca enhorabona.
Dit això, era l’elecció d’Alfredo Vega la millor opció, en el sentit de si era la que més convenia a Terrassa? La meva opinió és que aquesta és una pregunta sense resposta i, per tant, és una mala pregunta. Vull dir que la noció de "millor opció" no té una resposta objectiva, sinó que, en política, la millor opció només és la que és possible. I el cas és que el 2015 els terrassencs vam votar d’una manera extraordinàriament difícil de gestionar. La nova formació, Terrassa en Comú, entrava amb força a l’Ajuntament gràcies a l’empenta més de factors externs que no pas interns, com demostrava una campanya guanyada amb fotos de la candidata a l’alcaldia de Barcelona o del líder de Podemos a Madrid. ERC tornava a entrar i el PDECat s’enfonsava, tots dos amb resultats també marcats per circumstàncies externes a la ciutat i als seus candidats. Per la seva banda, el PSC seguia el retrocés general del seu partit, agreujat per un esgotament intern després de tants anys al govern de la ciutat, i amb un alcalde jove, la il·lusió i les noves formes de govern del qual no aconseguien dissimular la manca d’un gran projecte per a una ciutat castigada per la crisi. I la resta de petits partits, C’s, PP i CUP, no tenien prou representació com per condicionar gran cosa.
Sé que el retrat és massa esquemàtic, però la idea clau és que a les eleccions municipals de 2015 els terrassencs vam votar molt condicionats per unes lògiques polítiques que no eren les locals, sinó les nacionals i estatals. I és per aquesta raó que també ara ha saltat el govern que en va sortir, i la raó que ha fet impossible l’alternativa. La negativa de TeC d’incloure el PDECat al govern local el 2015, més que per qüestions de projecte local, responia a una lògica política externa que recordarà prou bé qui tingui memòria d’aquella campanya i de les gravíssimes desqualificacions als mítings d’Iglesias i Colau. I la negativa actual del PDECat a fer un govern de concentració però sense ser al govern és una resposta lògica -no dic que políticament intel·ligent- a aquell menyspreu que, d’altra banda, ha estat constant en tota la legislatura. Que hagi estat l’assemblea de militants del Partit Demòcrata qui ho hagi impedit explica bé aquesta decisió presa més amb el cor ferit que no pas amb el cap clar, com probablement haurien fet els seus regidors.
Terrassa necessita un canvi polític? I tant. Però es tracta d’un canvi que no és pròpiament de sigles de partits al govern. El que li cal és un nou projecte de ciutat a l’alçada dels temps postcrisi actuals. Un projecte d’exigència en la qualitat de vida, i de prosperitat econòmica i equitat. Una Terrassa que miri Catalunya, Europa i el món, però sobretot que estigui atenta a les noves estructures territorials més enllà de les administratives. I, sobretot, cal que els terrassencs, el 2018, votem pensant en la ciutat. Que votem projectes més que no pas sigles de partit. O, si es vol, partits amb projecte. Que votem equips de confiança més que no pas les cares de líders forasters. En definitiva, que votem atents a allò que volem que sigui Terrassa.