El naixement està relacionat amb l’atzar. Néixer és una sort. Si els nostres pares no haguessin fet l’amor aquell dia o aquella hora, nosaltres no seríem aquí. Néixer és una loteria, és el primer gran premi, el més important, ja que condiciona tots els altres. Si un sol coit, entre els milions que ens uneixen als nostres primers ancestres, no hagués tingut lloc, tots els que segueixen no haurien existit i nosaltres no seriem aquí per a comentar-ho. Conclusió: res més banal que haver nascut. La banalitat ens hauria de fer més modestos, ja que ningú no ha escollit néixer i, per tant, viure. Tanmateix aquesta vida, que atzarosament ens ha estat donada, a nosaltres, ens toca no espatllar-la.
Tanmateix, la història de la humanitat fa patent que l’ésser humà, que és capaç del millor i del pitjor, que és com diu Edgar Morin "homo sapiens" i "homo demens", ha espatllat i continua espatllant la vida de milions d’ésser humans. Una de les manifestacions de "’l’homo demens" és, al meu entendre, el nacionalisme; no només el català, que sembla darrerament que només existeix aquest, sinó tots els nacionalismes que el mirall del mapamundi ens reflecteix. Tots els estats-nació són nacionalistes i es basen en l’ètnia (la sang), el lloc (on atzarosament es neix) i/o la cultura (llengua, religió, costums…) com a criteris per dir sí o no al diferent. Algú pot afirmar que hi ha nacionalismes bons i nacionalismes dolents. Però, em pot assenyalar al mapamundi quins són els nacionalismes bons? Dubto que en trobi un.
El nacionalisme té moltes cares. Una d’elles és la construcció de murs afectius, psicològics, ideològics, però, sobretot, murs físics. Hom podria haver pensat que amb l’ensorrament del Mur de Berlín també haurien d’haver desaparegut tots el murs del món. No, no ha estat així. Els murs físics s’escampen per tot arreu: el que separa Israel de Palestina, que ha permès l’annexió de terres palestines, condemnat per la Cort Internacional de Justícia, els tres murs paral·lels entre EUA i Mèxic, la Gran Muralla de 2.720 Km que separa el Marroc del Front Polisari, el mur que edificava des de 2007 (5.000 Km) Aràbia Saudita amb la frontera amb Iraq, el que EUA construí a Bagdad, que separa les comunitats xiïtes de les sunites. A Botswana hi ha instal·lada una barrera electrificada que impedeix el pas d’immigrants de Zimbabwe, a EUA hi ha les comunitats tancades -famílies tancades per por als lladres- concebudes per preservar un tren de vida que no fereixi la sensibilitat dels habitants dels barris més problemàtics que els envolten. N’hi ha un centenar al voltant de Los Ángeles. A Europa hi ha tants murs que The Economist digué que el nostre continent "tindrà ben aviat més barreres físiques a les seves fronteres de les que hi havia durant la Guerra Freda." En efecte, hi ha la tanca de Melilla, el mur de Xipre que impedeix la relació entre els turco-xipriotes i els xipriotes-grecs, a Itàlia construïren un mur que aïllava un barri d’immigrants africans, tanques a Grècia i Bulgària amb Turquia. Hi ha també tanques entre Itàlia i Àustria, entre Àustria i Eslovènia i entre els països bàltics i Rússia. S’ha segellat el pas entre Grècia i Macedònia. Europa, que volia crear un gran i solidari arxipèlag, s’assembla cada cop més a una petita i solitària illa. Aquests murs són el paradigma d’allò que els nacionalismes no volen ni sentir: la igualtat.
Davant d’aquest negre panorama creat per "l’homo demens" penso en les persones que, com la Mafalda del còmic de Quino, voldrien baixar d’aquest món i pujar a un altre, on fos possible ser un home apàtrida, no en el sentit de la situació dramàtica de moltes persones que no són reconegudes per cap país per motius polítics, culturals, ètnics o d’una altra índole, sinó en el sentit de ser el resultat d’una convicció personal i una opció ètica, és a dir, una forma d’activisme o un mode de viure escollit lliurement. Hom pot ser per aprenentatge nacionalista; per naturalesa, però, és apàtrida -tema per a un proper article.
L’autor és filòsof
