Voldria felicitar el nou alcalde, Alfredo Vega. Presentar-li els respectes. Em sembla del més consistent del Consistori que es retira. La sortida de Ballart i els regidors que l’acompanyen en la dimissió, aviat la posarem en un context de trajectòria i aleshores es veurà d’una forma ponderada. Pot ser que passin de la sensació d’heroïcitat a la d’anonimat en temps rècord o pot ser que mantinguin viva una certa flama. Sempre he vist Vega com un home treballador, responsable, que tendeix a la mesura i a pensar abans de parlar. Caldrà que faci equip amb agilitat i que proposi una agenda realista i a la vegada una mica il·lusionant. L’experiència juga al seu favor. No podem llençar el que queda de mandat. Ja hi ha massa cosa aturades a Catalunya. Quan més sigui ell mateix, millor. L’autenticitat, fins i tot en les adversitats, sempre li donarà millor resultat. Potser ara veurem un govern del PSC a l’Ajuntament. Li caldrà mà esquerra i paciència, governar en minoria no és fàcil. Al davant té una oposició que s’ho hauria de fer mirar. Però el context del país i, en especial, tenir presos a Madrid afectaran i molt la política local. La complexitat durarà tot el mandat.
Al nou alcalde, li quedarà molt poc temps. Just l’any 2018. Des de gener de 2019, o abans, tothom pensarà en les municipals de maig d’aquell any. El millor seria fer una agenda clara, compartida, estratègica, inclusiva. Tot el que ens ha mancat aquest mandat. Terrassa és una ciutat que viu dos fenòmens en paral·lel que tenen causes compartides: augmenta la desigualtat a l’ensems que s’afebleix el teixit econòmic i sobretot el teixit industrial de la ciutat. El tema social continuarà sent prioritari i aquí caldrà saber combinar tres factors: personalització de l’atenció, construcció d’oportunitats tangibles i eficiència en els recursos, que són la base per sortir d’una espiral molt negativa.
Terrassa necessita lideratge públic i privat si no esdevindrà una ciutat invertebrada. I des del cantó públic aquest lideratge ha mancat. El gruix econòmic de Terrassa, en especial, el seu gruix industrial, cada cop és més prim. Miquel Sàmper ha estat el regidor més diligent en relació amb la Cecot i la Cambra de Comerç però ho ha estat en un context d’una cultura política que recelava de tot el que sonés a empresa. Les relacions de l’anterior alcaldia amb el sector econòmic eren nul·les o venien marcades per l’animadversió. Més que repartir-nos les culpes del passat, el que cal és revertir aquesta situació. Sense un projecte compartit de ciutat, Terrassa continuarà perdent perfil econòmic. Sense empreses una mica grans no hi ha ocupació fixada a la ciutat, ni fàcilment llocs de treball de qualitat, ni es crearan dinàmiques d’inversió creuada, ni hi haurà una massa crítica emprenedora suficient. Això ha mancat fins ara i això és el que hauria de canviar.
Caldrà també avançar en la solució del tema de l’aigua. El document inicial del projecte de nova empresa municipal de gestió de l’aigua és més que decebedor, és un mal començament. Caldria restablir el diàleg en aquest punt entre les parts i fer les coses bé, amb més serenitat que terminis. La pressa sovint és un esprint cap a la inconsistència. Normalment sobra pressa i falta agilitat. Els que defensen la gestió pública de l’aigua ens han donat lliçons a tots i no pot ser que les primeres propostes de la nova gestió municipalitzada siguin tan fluixes. No s’entén. Els grups municipals que han donat suport a la municipalització haurien d’estar amatents i preocupats. Per què no aprofitem 2018 per bastir un projecte estratègic per a Terrassa? Fins ara no es va voler o no es va saber fer. La nova alcaldia hauria d’assumir un lideratge més inclusiu i aprofitar-lo per recosir la ciutat entorn d’una estratègia compartida. Refer els ponts del diàleg i esbossar oportunitats per als ciutadans a partir de projectes estratègics d’una certa dimensió, públics i privats. Amb la inèrcia dels darrers anys i, sense que ningú en tingui tota la culpa, el cert és que Terrassa avança decididament cap a la irrellevància. No ens hi hem d’acomodar. Hem d’autoexigir-nos una major implicació estratègica. Hem de definir estratègies ambicioses pensant en els ciutadans i hem d’executar-les. Fer només un nou estudi o un nou document no és el camí. Drucker deia: "Strategy is a commodity, execution is an art". Hem de pensar en el què, en el com i bàsicament en el qui. Sense saber qui impulsarà els reptes estratègics que ens proposem només generarem frustració. Quan a l’any 1992-93 en el Pla Estratègic Ciutat de Terrassa es va apostar per desplegar la universitat quedava clar qui a la UPC i qui del cantó de la ciutat havia d’impulsar el projecte. Sense talent orientat a l’execució no hi ha estratègia que valgui. L’estratègia, a més, ens ha de diferenciar i donar propòsits compartits més consistents. A fora de Terrassa i de Catalunya hi ha un món que canvia molt de pressa, hauríem de llegir-lo millor i saber treure’n oportunitats. Molt coratge i molta sort, alcalde Vega.
