Totes les persones estem constantment descrivint-nos el món a nosaltres mateixos, posant a cada situació i experiència una etiqueta. Fem interpretacions del que veiem i escoltem, jutgem les coses com a bones o dolentes, temibles o agradables, i ens plantegem si ens poden ocasionar algun perill o una seguretat relativa.
Aquestes etiquetes o judicis es formen a través d’un interminable diàleg de cada persona amb si mateixa, i omplen tota l’experiència amb interpretacions privades. Aquest diàleg és comparable amb una cascada de pensaments que flueix de la ment sense interrupcions. Rarament ens adonem d’aquests pensaments, però poden ser el suficientment poderosos com per crear les emocions més intenses. És el que anomenem diàleg intern o "self talk". Només observant la diferència de com parlem amb els altres i com ho fem amb nosaltres mateixos veurem la racionalitat d’aquest diàleg intern.
Escoltar els pensaments automàtics és el primer pas per aconseguir el control de les emocions desagradables. Aquests pensaments que causen dolor poden identificar-se quasi sempre perquè esdevenen una situació ansiosa. Per això, el primer pas que haurem de fer per identificar-los és: intentar recordar els pensaments que vàrem tenir immediatament abans de començar a experimentar l’emoció i aquells que van acompanyar a mantenir-la. Així podem configurar un diari de pensaments per poder avaluar el poder d’aquests pensaments automàtics i el paper que juguen a la nostra vida. Haurem, doncs, de fer una anotació cada vegada que experimentem una emoció desagradable i hem d’incloure tot allò que ens diem a nosaltres mateixos per impedir que l’emoció esdevingui més gran. El millor de tot serà esbrinar quina és l’emoció primària que hi ha darrera d’aquesta emoció esdevinguda. Des d’aquest punt de partida considerem emocions primàries: la por, la ira, l’alegria i la tristesa, quatre emocions que posseeixen també els mamífers i que es manifesten de diferents maneres.
La por: ansietat, desconfiança, fòbia, nerviosisme, inquietud, terror, preocupació, aprensió, remordiment, sospita, pànic, etcètera.
La ira: mal geni, enuig, molèstia, fúria, ressentiment, hostilitat, animadversió, impaciència, indignació, irritabilitat, violència, etcètera.
L’alegria: gaudi, felicitat, capritx, extravagància, diversió, èxtasi, gratificació, orgull, plaer, satisfacció, etcètera.
La tristesa: aflicció, autocompassió, malenconia, desesperança, pena, dol, soledat, depressió, nostàlgia, etcètera.
Per prendre consciència d’aquest diàleg intern és preferible fer aquest exercici durant una setmana, escrivint només quan sentim una emoció que ens provoca alguna manifestació que hem citat abans i que sigui perjudicial a la nostra vida. És molt important avaluar la veracitat dels pensaments automàtics en el mateix moment en què passen i més tard, quan tot ja ha passat. Serà més senzill avançar cap a la reducció de l’estrès de la vida quan es comença a desconfiar dels pensaments automàtics i es comencen a qüestionar i combatre a mesura que van apareixent inesperadament. En aquest moment, és important reconèixer que els pensaments creen i sostenen les emocions. Per reduir la freqüència de les emocions doloroses, és necessari primer escoltar els pensaments i preguntar-se, posteriorment, si són certs. Els pensaments són els responsables dels sentiments.
La còlera crònica, l’ansietat o la depressió són el resultat de centrar l’atenció sobre un grup particular de pensaments automàtics amb exclusió de tots els pensaments contraris.
Les persones que estan ansioses estan preocupades per l’anticipació del perill constantment. Creen fantasmes de dolor futur. Cada preocupació crea una espècie de visió túnel que fa que una persona només tingui una classe de pensament i s’adoni d’un sol aspecte del seu entorn. El resultat és una emoció predominant i normalment molt dolorosa.
Moltes vegades els pensaments automàtics s’expressen en termes de "hauria de". Les persones ens torturem sovint amb obligacions com: hauria de ser feliç, hauria de ser més enèrgic, creatiu, responsable, amorós, generós, etcètera. Cada "hauria" precipita un sentiment de culpabilitat o pèrdua d’autoestima.
Aaron Temkin Beck va ser el que més va contribuir a la seva definició en els anys 60. Beck va afirmar que els pensaments eren determinants per al nostre benestar o, millor dit, el nostre malestar. En la seva opinió, aquests pensaments negatius sabotegen el millor de nosaltres mateixos i, si no sabem gestionar-los, acaben creant una situació d’inseguretat, ansietat i ràbia que, a la vegada, generen nous pensaments negatius i així es van retroalimentant.
És un cercle viciós del qual es pot sortir prenent consciència, examinant-nos, analitzant el perquè i acabant transformant-los abans que es tradueixin en sentiments.
