Tres han estat els dies en què els meus fills, d’una manera pietosa, han faltat a la seva quotidianitat d’anar a escola en el que portem de curs escolar. El meu fill petit fa 3r d’ESO i la meva filla gran fa 2n de batxillerat i és veritat que tenen una certa aproximació al món que els envolta i coneixen, diria que força bé, els esdeveniments que en els últims mesos estan succeint en el nostre país, especialment la meva filla Paula.
Ens els 43 dies que ells haurien d’haver anat al seu centre educatiu, tres no hi han anat. Legalment no ho han fet perquè els seus pares hem signat una autorització per no fer-ho però aquí és on la llei es transforma en trampa.
Les famílies rebem un correu, magnífic, a on s’informa que alguns dels professors d’aquell centre poden fer vaga i, per tal de no generar situacions d’incertesa quant a la cobertura docent d’aquelles hores, és preferible que els nois i noies es quedin a casa. Això vol dir una invitació en tota regla que el meu fill o la meva filla creguin que el col·legi els obre la porta d’un dia festiu. Curiosament els professors, l’endemà, pràcticament en la seva totalitat van a treballar (no fer-ho suposaria una disminució del seu sou en 90 euros/dia) però, és clar, es troben que hi ha pocs alumnes (fruit de la seva invitació del dia anterior) i decideixen jugar a fer de guardians del temps i no avançar contingut, falta massa gent, per tant guarden el temps perdut.
La meva filla Paula a finals del proper mes de maig té les proves de selectivitat i el meu fill Ferran necessita força hores de classe per entendre millor les matemàtiques i l’anglès, però és igual, la qüestió és que la independència del nostre país depèn del seu absentisme escolar.
Ja n’hi ha prou. No vull fer d’aquest article un posicionament polític en favor de les estratègies que hem de seguir per assolir un estat independent, o no; vull que aquest article serveixi per denunciar que els nostres joves tenen com a objectiu la seva preparació i que aquesta no passa per quedar-se a casa fent la feina dels veritables protagonistes de l’efemèride: els polítics.
Les picabaralles sociopolítiques i econòmiques del nostre país que siguin resoltes per aquells que van ser escollits per fer-ho i dedicar el seu temps a solucionar aquestes situacions de conflicte. El meu fill no té la visió, la preparació i la capacitat real per tal d’arreglar res que tingui a veure amb la forma jurídica i política del país on viu. El meu fill encara juga a futbol i ara tot just comença a interessar-se per la mida dels pits de les seves amigues i ja li demanen que prengui partit en un fet que no li toca resoldre a ell. La meva filla d’aquí a 163 dies laborables es jugarà el seu futur en un examen de selectivitat que si seguim a aquest ritme haurà de preparar-se ella sola, sense l’ajuda de cap professor.
Les escoles pietoses, a diferència de les que no ho són, tenen una manera de funcionar, també econòmicament, a on quan els interessa ets un pare/mare participatiu i quan no els interesses tant només passes a ser un usuari que només paga i no pas poc.
Per anar acabant aquesta reflexió setmanal que faig de la vida de les persones, enguany he volgut, a diferència de les altres aportacions que faig en forma d’article, mostrar la meva disconformitat amb l’ús que es fa de la innocència, feblesa i tendresa emocional dels nostres joves. Estimats i respectats docents, aprofiteu les vostres 1.190 hores anuals de dedicació a la vostra extraordinària feina i deixeu que els que realment saben d’això es dediquin a fer política.
Deixeu que el nostre país, sigui com sigui, tingui les persones més preparades per tirar-lo endavant.
