Vagi en primer lloc una felicitació cordial al nostre exalcalde Jordi Ballart per la seva mostra de coherència i valentia entre les paraules i els fets. Ha estat, al meu entendre, un alcalde que ha fet de la senzillesa i proximitat als ciutadans un dels pilars de la seva gestió. Segueix sent un capital polític. Jordi, implica’t allà a on sàpiguen valorar les teves idees.
Dit això vull fer una reflexió sobre el que està passant a Catalunya actualment…
S’ha parlat sempre del problema català però crec que és Espanya la que té el problema més gros. Tenim un deute exterior galopant, el 100% del PIB. Espanya ara mateix tindria moltes dificultats per fer front a aquest problema, sense Catalunya. La situació esdevindria dramàtica si el Banc Central Europeu canviés l’actual política de contenció d’interessos. Sense les aportacions nostres, Espanya podria fer fallida amb conseqüències negatives greus en molts àmbits.
I, això, ho sap el Govern Central i ho sap Europa, que se sent presonera d’aquest risc. D’aquí que la independència sigui una amenaça greu i cap país s’apunti a donar-li suport.
Llàstima que els governs del PP, especialment, amb una visió centralista, i des d’una actitud prepotent, no han sabut crear sinergies de cooperació positiva entre Catalunya i Espanya. Valgui dir que potser nosaltres tampoc.
Els fets evidencien, pel que fa a ells, que han mantingut una valoració molt poc intel·ligent dels actius que aportem: lideratge en l’economia productiva, lideratge en desenvolupament global, en cultura, en recerca, fortalesa en tecnologia i en innovació. També en mentalitat acollidora, en defensa dels drets amb actitud pacifica. N’hem donat mostres enfront de l’agressivitat, venjativa, de comportaments d’odi no dissimulat per part de certs grups, de transferència de problemes polítics a la justícia que activa l’empresonament de líders i polítics defensors de l’independentisme. Quin error de càlcul!
Per cert, sorprèn tanta pressa a empresonar persones pacífiques per raons polítiques, mentre presumptes corruptes com el cunyat del rei, Bárcenas, la trama Gürtel i altres segueixen tranquil·lament al carrer en llarga espera de condemna.
S’han proferit frases insultats vehiculades per l’odi, en el fons, per sentiments d’impotència. Les ha acompanyat una determinada premsa espanyola que omple pàgines alimentant mentides, exageracions i sentiments contra Catalunya, donant una imatge falsa de la realitat convivencial que vivim, definint una Catalunya irreal que no existeix tal com la pinten. Pot ser hi ha enveja per les nostres fortaleses? Molesta que nosaltres en siguem importants generadors? Una pena perquè la unió fa la força.
La psicologia conductista ens diu que per reconduir una situació que no ens agrada hi ha el recurs del reforç anomenat positiu: comprensió, negociació, creació de sinergies positives… Aquest reforç esdevé més efectiu i pot resoldre el conflicte. Però, quan s’aplica el negatiu, el que fa es tapar el problema sense eliminar-lo, l’ajorna en el temps i por rebrotar amb més força, perquè dels fracassos s’aprèn i en poden quedar ressentiments.
Feta aquesta reflexió, no podem oblidar els errors dels nostres governants a Catalunya. Com han dit ja altres, han exhibit candidesa, manca de visió, manca de realisme, nascut segurament d’un idealisme carregat de pressa i d’emoció. Calcular bé els "tempos" és important. Els objectius perquè tinguin èxit requereixen temps propicis. La paciència n’és una bona aliada.
Alhora, l’emoció genera energia reactiva sense control racional. Diuen experts com Daniel Kahneman o John Davinson, entre altres, que la majoria de decisions les prenem des del nostre cervell emocional, però com que les emocions no són objectives hi hem de posar la contenció analítica per evitar desbordaments que després dificulten la reconducció de comportaments, especialment quan es traslladen a multituds heterogènies.
Recordo una gran experta en estratègies empresarials, que serien aplicables a estratègies polítiques. Em refereixo a Mirta Casanovas, cubana, professora de l’Euncet en la meva època, després d’una llarga estada seva a EUA. Era presidenta mundial de Dones Empresàries. Ella deia que quan es defineix una estratègia complexa cal també dibuixar possibles escenaris que condicionaran el seu desenvolupament. És precís, comentava, buscar la manera d’afrontar aquests escenaris i només quan el pitjor de tots té una resposta es pot implementar l’estratègia. Sembla que aquí no ho hem fet.
Com ja he dit, dels errors s’aprèn. Ens esperen grans reptes. Mirem de prendre decisions amb intel·ligència. Un escenari d’immediat futur podria ser explorar més allò que ens uneix que el que ens separa, recuperar la confiança dels actors econòmics, crear ponts, no barreres, obrir les portes de les presons i iniciar un diàleg negociador que ens tracti amb més justícia.
* L’autor és psicòleg i pedagog
