Ben cert que el tema era vox populi però la gent mirava cap a un altre cantó. Aquest peculiar tarannà és un esport universal amb molts practicants i davant diferents situacions. Tenim possibles respostes però suposo que sempre romandran alguns interrogants. Llegint els darrers escàndols sobre abusos sexuals del productor Harvey Weinstein o de l’actor Kevin Spacey hom es pregunta com és possible un panorama de total degradació i misèria humana en el món del cinema. Aquests són els darrers monstres/protagonistes d’una història interminable on es fa molt difícil precisar-ne els orígens quant a dates i cronologia. Quan va començar tot? Sabem d’en Polanski per la seva història que sovinteja entre la informació i l’enfosquiment o també la d’en Bill Cosby, on les denúncies de les víctimes s’acumulen en nombroses comissaries i jutjats. Els exemples, sens dubte, requereixen moltes més pàgines. M’he entretingut a llegir els darrers i diversos reportatges sobre el tema i es fa difícil per molts motius trobar qualificatius davant l’assetjament, la perversió i l’abús continuats. La premsa parla de depredadors sexuals en relació amb alguns d’aquests personatges i qui sap si és la denominació més adient per a aquestes i semblants conductes. Òbviament el que ens arriba dels Estats Units és molt impactant però no ho és menys l’enrenou dels darrers dies, per la mateixa/similar temàtica, dins el Parlament britànic o amb tot el que es cou darrera del suïcidi del polític gal·lès Carl Sargeant.
A Hollywood, no sé pas si la Sodoma i Gomorra dels nostres dies, sembla que hi ha uns "costums/hàbits" força freqüents per concedir/aconseguir un paper a la pel·lícula de torn i la corresponent projecció com a artista. Els càstings, pocs o molts, han esdevingut accions d’assetjament fetes des de la força i el poder del qui mana i controla tot l’espectacle. En definitiva, és el sempitern domini econòmic i autoritari d’uns sobre els altres. La història acaba sent una polièdrica/permanent relació entre qui mana i qui obeeix. Aquesta superioritat, massa sovint, es gestiona de forma abusiva i salvatge vers les víctimes indefenses i desconcertades per accions imprevistes i inimaginables. Qui sap si tot el que escoltem i llegim aquests dies serà l’argument d’una propera pel·lícula malgrat que algunes de les persones afectades mantindran el seu silenci. La sortida a les situacions traumàtiques és imprevisible i el silenci, sempre legítim, en pot ser una d’elles. Aquests escàndols ens ofereixen un ampli ventall de reflexions i suggeriments. No puc deixar de pensar en la inaturable i condemnable violència de gènere, que tant ens hauria de preocupar, així com en les històries d’abusos i explotació que s’explicaven de les nostres fàbriques i colònies industrials durant les penúries/precarietats de la postguerra. Tot plegat és un atac directe a la dignitat i a la gent més vulnerable. És una història de víctimes innocents i de perdedors/eres. En el món de l’espectacle cercaven l’èxit i, aquí, la supervivència o un aval per recuperar el marit o el ger-mà.
Els depredadors guanyaren la partida. Ningú deia res i malauradament tothom ho sabia.