Vull parlar de Terrassa però abans haig de fer una menció a la situació política general. Catalunya viu uns dels dies més tristos de la seva història recent. Els empresonaments de dijous són un gran error, que a més taparan, per a una gran part, els errors evidents de l’independentisme. Són decisions judicials amb regust a revenja i a escarment. Ens aboquen altre cop a un conflicte molt llarg ( de generacions) i a un "frontisme" que consolidarà una profunda divisió social. Si ens condueix a continuar insistint en atzucacs serà encara pitjor. Si ens guia cap a autolesionar-nos amb vagues generals constants, en un país ja amb risc de recessió econòmica, la factura social i econòmica serà molt greu. Calen respostes consistents i intel·ligents. Hem d’aprendre d’aquest viatge tan amargant. Es pot protestar fermament sense destruir el país. Judicialitzar la política la devalua i la fa incontrolable. Polititzar la justícia la fa injusta per sectària i desproporcionada. Des d’una perspectiva jurídica és evident que la passada de frenada d’acusar els empresonats de rebel·lió per ús de la violència no té cap base per a qualsevol persona equànime. Són acusacions gravíssimes. Als empresonats, els vull tenir tots presents, però personalment amb qui he tingut més relació és amb en Josep Rull, a qui voldria enviar especialment ànims i serenor d’esperit, tant a ell com a la seva família. Josep Rull és una bona persona que a més ha dedicat moltes hores a treballar per la nostra ciutat.
Toca parlar de Ballart. Sincerament considero que ha estat víctima d’ell mateix en un context d’una enorme complexitat. Malgrat la sinuositat de la seva darrera setmana, no es va deixar massa possibilitats que no fossin presentar la dimissió. Deixa Terrassa en una situació molt complicada. Que amb ell marxin cinc regidors alguns ho veuran com el súmmum de la coherència i uns altres, com una gran irresponsabilitat davant la ciutat. M’agrada respectar els que es dediquen als afers públics. En un entorn tan hostil per a la política, dedicar-s’hi, cada dia té més mèrit. En aquest sentit, Ballart té tot el meu respecte. Se li ha de reconèixer la seva dedicació i la voluntat de servei. M’he anat sentint progressivament lluny de l’estil i de les propostes de Ballart, això no vol dir que estiguessin equivocades, simplement que a mi m’ho han semblat. Des del meu punt de vista, li ha mancat sentit estratègic i capacitat per fer equip. Temps hi haurà de fer un balanç acurat de l’alcalde socialista més efímer des de la Transició. Li desitjo que li vagi bé en la nova etapa.
És l’hora de pensar en la ciutat. Queda mandat i queden coses molt serioses sobre la taula. Llençar el mandat em semblaria una falta de respecte a la ciutat. Construir un govern estable no serà però gens fàcil. Si no hi ha generositat, res serà possible i Terrassa entrarà en un impasse que no es mereix. La ciutat no pot continuar avançant cap a la irrellevància. Si tots miren només pels seus, si ningú hi posa una mica d’alçada de mires, Terrassa entrarà en una etapa de neutralització continuada. Crec que a la política, a tots nivells, no només a Terrassa, li falta sentit institucional. Tarradellas era un mestre en això, crec que algunes de les seves lliçons són encara vigents. Està clar que la política general condicionarà molt la política local, però això no és excusa per aturar la ciutat. Liderar la ciutat vol dir donar sentit a les agendes compartides dels ciutadans. Governar la ciutat vol dir construir oportunitats per als seus ciutadans. Gestionar la ciutat vol dir crear valor des de l’eficiència i l’agilitat.
Necessitem lideratges que entenguin que la ciutat es pot governar inclusivament. Liderar vol dir aportar visió (horitzó de futur) i representar una manera de fer que es basi en l’autenticitat (criteri propi, coherència). En els últims anys hi ha hagut massa desconfiança, massa clivellament. Cal recosir relacions i construir projectes ambiciosos. Necessitem tornar a pensar una mica en gran, adaptar-nos millor a un món que canvia acceleradament. Necessitem gruix i consistència.
Amb Ballart ha acabat un cicle. El govern del PSC no va continuar amb ell, més aviat al contrari. No sé qui serà l’alcalde però em sembla que el canvi de cicle és evident. El tsunami del país també ha transformat la política local, però en la crisi del govern de Terrassa hi ha gèrmens propis. Els que han de mirar d’arribar a acords es coneixen bé. Saben cadascú del peu que calça l’altre. Si miren massa lateralment les agendes dels propis partits a nivell català (hi ha eleccions el 21-D) i si pensen només en les eleccions municipals de 2019, no mostraran el sentit institucional que la ciutat necessita. Estem en moments d’alta volatilitat, extremadament greus, el sentit institucional no és el que sobra, al contrari, és el que ens cal.
