Són fets comprovats que en la naturalesa, en la vida humana i en la societat es produeixen permanentment canvis, transformacions. Els moments en què es produeixen els canvis s’anomenen crisis. Per què no parlar d’homes que han estat eines útils per a les societats? Quin és el paper dels "grans homes" en temps de crisi? Hi ha hagut, sens dubte, grans homes que en moments de crisi han estat decisius, però també homes "salvadors" que per la seva desmesura -megalomania- foren uns malfactors. És bo recordar alguns dels estadistes o dirigents polítics o socials que acumularen prestigi democràtic i estima popular com Bismarck, F. D. Roosevelt, Ghandi, Mandela, etcètera, els quals aprofitaren el do de l’oportunitat, tingueren amples mires i talent. Convé, també, portar a escena dirigents que per la seva ambició, arrogància i orgull feren molt mal a la societat com, per exemple, Stalin, Hitler i, en un altre context, Nixon, M. Thatcher o en l’actualitat Trump.
En temps de crisi és important saber qui és el conductor, qui va al volant, ja que per entendre els fets que han passat o estan passant és bàsic conèixer el paper que juguen els dirigents, la seva personalitat, les seves qualitats i les circumstàncies que els convertiren o converteixen en líders.
Hi ha crisis de pocs, crisis de molts i crisis de tots. La crisi política que estem vivint des de fa temps és una crisi que ens afecta a tots: una part de la comunitat catalana durant un llarg període de temps no se sent ben tractada pel govern de l’Estat. Aquesta profunda desafecció ha produït una cadena de canvis, l’última anella de la qual ha estat la DUI. Tanmateix, aquesta greu crisi té la possibilitat de solució, si més no, provisional, mitjançant vàries alternatives -cap utòpica-, entre les quals sobresurt la reforma de la Constitució. La Constitució és una realitat, però principalment és un conjunt de possibilitats. Una Constitució intocable, immutable, és un instrument tancat, vàlid per a un temps determinat. Només la possibilitat d’una constitució diferent de com és ara pot permetre que parlem d’una eficaç eina per a la convivència dels diferents pobles que conformen l’Estat. Si aquesta possibilitat de reforma es nega desapareix la força de la "raó" i entra en joc la raó de la "força".
Una de les causes de la "crisi de tots" és, d’una part, el sectarisme extrem de l’immobilisme i, de l’altra, el sectarisme extrem de la ruptura de la legalitat. Ambdós fets són símptomes d’una malaltia que exigeix unanimitat ideològica i que empeny els més fanàtics primer a classificar els ciutadans en amics i enemics i, després, a assenyalar-los. Quins líders tenim? Quina és la seva personalitat? Quines són les seves qualitats i els seus mèrits? Els ciutadans que volen el canvi constitucional no han de deixar-ho tot en mans d’extremistes o de "salvadors". Malauradament, hi ha gent que, indignada i farta de tot, es deixa convèncer per líders sense escrúpols. Com deia Maquiavel en circumstàncies crítiques diferents, però aplicables també avui: "Un poble capaç de fer el que vol no és savi, però, un governant capaç de fer el que vol és un boig".
En acabar d’escriure l’article m’assabento de la presó incondicional del vicepresident Junqueras i dels altres consellers que anaren a Madrid a declarar davant de la jutgessa. Considero que la pressa i la parcialitat de la justícia, que davant de diferents opcions escull la més extrema, pot ser la causa determinant de l’agreujament de la crisi política a tot el territori de l’Estat.
L’autor és filòsof
