Quan arribem a una certa edat sovintegen els controls rutinaris i preventius a nivell de salut. En els laboratoris i consultes mèdiques és on ens trobem, cada vegada més, amb coneguts que fa temps amb qui no coincidíem. De forma sorprenent, la darrera extracció per a la corresponent analítica em porta a una conversa molt interessant amb una infermera que, segons m’explica, viu i treballa a Terrassa, però que és barcelonina de soca-rel. Es molt agraït que a primera hora del matí, en dejú i mig adormit, algú et parli de la teva ciutat i et canti un munt d’excel·lències dels carrers i del barri que, casualment, compartim. Tots dos vivim a Ca n’Aurell i la lloança que fa del parc de Sant Jordi durant l’extracció sanguínia esdevé miraculosa i gratificant. Aprofito també per explicar-li qui era el Dr. Zamenhof. Reconec que, amb la conversa, la punxada esdevé imperceptible. De fet per als que estimem i potser coneixem un xic la ciutat és la millor manera, el diàleg no pas l’agulla, de començar la setmana i més amb la prevenció davant nous sorprenents/trasbalsos polítics. A la gent que no conec i no refusa una conversa, sempre li pregunto on compra. És una forma de situar el personal i també d’interpretar gustos, hàbits i preferències. Hi ha gent amb respostes prou interessants, àdhuc, sorprenents. Tranquils que ara no obrirà pas el calaix de les anècdotes.
La noia del laboratori em diu que, de comprar als supermercats, res de res, malgrat una oferta que a Terrassa, a mi personalment, em resulta del tot excessiva i fora de mida. Ella va a plaça i desplega un itinerari per les diferents parades en funció del que toca comprar. Observo que coneix bé el Mercat de la Rambla ja que anomena diferents noms de parades i jo també li faig avinent alguns dels meus espais coneguts. Em planteja l’expedició setmanal com un veritable ritual ja que requereix temps i esperit d’observació i curiositat. Anar a plaça és, sens dubte, un recorregut farcit de gestos i complicitats. Hom acaba comprant la carn, el peix, els fruits secs, els llegums o els bolets en el lloc de sempre i a la gent de tota la vida. La familiaritat de plaça, no la trobes enlloc car acabes resseguint anècdotes i privacitats de famílies i venedors. No em direu que no és fantàstic que una persona de fora gaudeixi i lloï un dels espais comercials/històrics més emblemàtics de la ciutat. Aquest anar a plaça és també una forma de fer ciutat sense desmerèixer cap altra opció. Tot al contrari. Fantàstic per als que hi van i recomanable per als més escèptics. “Jo vaig a plaça” i m’ho diu amb total convenciment. Potser és el que haurien/hauríem de fer molts terrassencs que no hi van o ho fan de tant en tant. La plaça/Mercat de la Independència acaba sent una cruïlla d’història, qualitat i tradició on tots tenim un munt de vincles per nombroses coneixences i històries personals. El Mercat de la Independència fou també, en el seu temps, el nostre Born local i casolà amb el brogit de caixes i carretons al bell mig de la Rambla amb pagesos procedents d’arreu de la comarca. Era tot un espectacle. Una xerrada inesperada t’acaba obrint amb facilitat, cada vegada més, l’àlbum de les vivències i records. Ara només toca esperar els resultats de l’analítica.
