Si fes un recompte de quantes xerrades he dedicat a tractar el tema de la necessitat d’implementar a les escoles i instituts una nova manera d’educar les noves generacions, diria que han estat més d’una cinquantena en els dos últims cursos. Xerrades i formacions al col·lectiu de mestres i professors oferint una nova mirada al fet de proporcionar als nostres joves aquelles competències, habilitats i eines necessàries per poder ser competitius en el segle XXI.
A la meva generació (sóc del 67), se’ns va preparar incidint en l’element contingut. El domini de les operacions matemàtiques, el coneixement de les estructures gramaticals, les característiques geogràfiques d’una part del món, etcètera, i això era motiu de llargues estones d’estudi, tancats a la nostra cambra, per quan arribés el dia de l’examen poder demostrar gran capacitat de retenció memorística i bona vomitada literària a l’hora de respondre les preguntes. Necessitàvem demostrar als nostres mestres que sabíem allò i la nota final, el teu futur, depenia de la capacitat d’emmagatzemar informació i de l’habilitat en el trasllat d’aquesta en un paper. Si tot era correcte i a més no eres mala persona tenies moltes possibilitats d’arribar a ser mestre, arquitecte, enginyer, veterinari, comptable…
Si estudiaves tenies moltes possibilitats d’arribar. De fet el món volia tenir substituts per, quan un mestre es jubilés, pogués entrar-n’hi un altre que fes aquella feina amb les mateixes prestacions, però aquest món ara ja no funciona així.
Les màquines calculen els logaritmes millor que les persones, els correctors escriuen les llengües perfectament i la geografia la tens en tres dimensions amb tota mena de detalls, pots situar-te a qualsevol part del món per satèl·lit i veure-la des de l’ordinador. Ara les empreses ja no busquen gent que domini el contingut, com a característica principal, les empreses volen innovació, creativitat, empatia, treball en equip, assertivitat, talent disruptiu, volen tot allò que les màquines no poden fer i que de moment només podem proporcionar les persones.
Les proves de selecció no són de continguts, són d’habilitats i competències en aquelles qüestions que tenen a veure amb el donar valor afegit a la companyia. Ikea buscava persones resilients; Pierre Cardin donava feina als més atrevits i trencadors, i els enginyers es contracten després de mostrar la seva habilitat per treballar en equip i la seva aportació tecnològica al lloc de treball.
Les màquines poden fer millor que nosaltres les equacions però no poden canviar per elles mateixes la seva programació. Les persones podem opinar de manera diferent, empatitzar amb els altres, aportar idees creatives, ser amorosos amb els companys i amb els clients…
El segle XXI ens obliga, als que ens dediquem a fer créixer persones, a preparar-les per a un món que ja no té res a veure amb aquell en què nosaltres vàrem créixer i ens vàrem educar. Ara les reunions es fan a distància, es treballa en xarxa amb gent que tens a 7.000 km, es prenen decisions a gran velocitat que són revisables i modificables a cada moment, tot és vertiginós i això ens obliga a preparar-los, els professionals del present i del futur, d’una altra manera.
Una manera que els situï en concordança amb les noves necessitats del món i per tant també de l’àmbit laboral, una manera que iguali la capacitat cognitiva amb la competència social, creativa i versàtil, adaptable a un entorn extraordinàriament canviant.
No podem formar els nostres alumnes igual que es feia unes dècades enrere i malauradament encara hi ha força mestres, centres educatius i universitats que aposten per estudiar i no per treballar habilitats i competències de tota mena.
De veritat que cal una profunda reflexió i una voleiada al nostre sistema educatiu, desem els fulls esgrogueïts pel pas del temps i estiguem amatents a allò que el nostre voltant ens reclama.
* L’autor és coach advance life
www.creixerjoancarles.com
