Segurament ja ho he escrit més d’una vegada: la política és d’una crueltat extrema. I, per si no era prou clar, ara ho podem veure de manera descarnada al nostre Ajuntament. Deixo de banda el paper dels comentaristes que, des de la confortabilitat domèstica i sobre un paper que ho resisteix tot, repartim plantofades a balquena -i algun aplaudiment escadusser- als gestors polítics. No: aquí vull parlar de les actituds dels polítics entre ells.
I és que ara ens trobem que el nostre alcalde, Jordi Ballart, en un gest de coherència i compromís que l’honora, va condicionar la seva continuïtat al partit que representa, el PSC, a què junt amb el PSOE no donessin suport a la gravíssima aplicació antidemocràtica -i fins i tot anticonstitucional- del famós article 155. Va ser un compromís arriscat i alhora generós, d’aquells amb què els polítics -només en períodes electorals i en discursos abstractes- s’omplen la boca: valors, compromís, coherència ideològica, principis…
Doncs bé: com ha reaccionat l’esquerra que habitualment parla des d’aquella arrogància pròpia que li dóna la superioritat moral de ser "els bons" de la pel·lícula? Doncs tractant-lo d’irresponsable. Ho llegia aquesta setmana i no m’ho podia creure. Tant ERC com TeC l’han tractat d’irresponsable per haver assumit el compromís de ser coherent amb uns principis que el podrien portar a deixar el partit i, també en conseqüència, a deixar l’alcaldia. Encara més: l’argument consisteix a retreure-li que posa en risc l’estabilitat que, precisament, aquesta esquerra -legítimament, no cal dir-ho- ha estat fent trontollar des del primer dia. Pitjor: la mateixa ERC trasllada interessadament tota la responsabilitat del cas al PDeCAT, també per si es manté fidel als compromisos subscrits al pacte de govern. I, no caldria dir-ho, els mateixos que volien fer fora Ballart a l’inici de la legislatura tant sí com no ara s’ofereixen per donar-li suport "des de fora", demanant que no compleixi el que va dir, probablement per retreure-li-ho a la propera campanya electoral.
Naturalment, tot això té un nom, que tots sabem i que no diré. Però el fonamental és el següent: el que ara diuen TeC i ERC no té res a veure amb el seu ideari polític, sinó amb els seus càlculs electorals. A menys de dos anys de les properes eleccions municipals, especulen amb quina pot ser la millor posició d’arribada. Un PSC debilitat liderat per Ballart, amb el suport d’un PDeCAT -que amb tota la mala bava insisteixen a qualificar de "neoconvergents", per cert, un terme sorprenentment assumit per la mateixa crònica periodística- tocat per haver donat a Ballart l’estabilitat que ara reclamen, seria el millor escenari d’ERC i TeC per arribar a les eleccions. I si, burxant en el pacte de govern, mentre demanen estabilitat, aconseguissin encara debilitar més uns i altres -i oferint-se a salvar el vaixell des de fora del govern per no quedar compromesos-, encara millor.
Ja fa molts anys, algú em va dir que es notava molt que no tenia cap experiència política. M’ho deia amb menyspreu, per dir-me que tenia una mirada massa ingènua sobre la política. Ara, quan contemplo aquest espectacle, em sento igual que llavors. Quan les idees se sotmeten grollerament al mer interès electoral, les trobo miserables. No, Ballart no és un irresponsable. La irresponsabilitat és dels qui fan de la política un simple mercadeig i, obsedits pel poder, ni es preocupen de dissimular-ho.
