Recordo que el meu pare va arribar molt alterat a casa. Feia pocs dies que havíem canviat de residència i els meus records es fonen amb els primers dies a la casa del carrer Joaquín de Paz. Només arribar, el pare amb excitació li explicava a la mare que els trets de la policia a la Rambla havien arribat a la façana de la fàbrica. Estava preocupat perquè alguns dels manifestants s’havien refugiat dintre de la fàbrica i tenia por que hi anés la policia. Després va citar el nom del treballador de la fàbrica que "estava més posat en política" i va dir que segur que els havia amagat ell. La fàbrica on treballava el pare estava a la cantonada de Cisterna amb el que avui és la plaça del Turó de l’Argila. Jo no entenia res, però sabia que alguna cosa fora del normal passava.
Aquest episodi es devia repetir moltes vegades la nit del 27 d’octubre de 1967. La data és més emblemàtica del que pot semblar, feia 50 anys de la Revolució Russa. Comissions Obreres havia convocat una jornada de lluita. Terrassa era un dels punts forts del moviment sindical antifranquista i la manifestació es va desenvolupar en un format violent. Lacueva, Márquez i Plans ho relaten bé en el seu llibre "Combat per la llibertat" i en el CD annex. Terrassa esdevingué l’avantguarda de la lluita antifranquista a Catalunya i Espanya especialment entre el període 1966 i 1970. Són els anys en què les conseqüències de la riuada s’havien anat atenuant (el cop moral de l’aiguat fou terrible) i el moment en què, mal que bé, la immigració començava a acomodar-se. El gran moment de la lluita antifranquista no fou quan els immigrants buscaven feina i es feien, moltes vegades totxo a totxo els diumenges, les seves cases. Fou immediatament després. Quan ja hi havia hagut una precària primera consolidació i quan els moviments socials anaven prenent cos. Les coses no passen de la nit al dia, però un conjunt de moviments antifranquistes va convergint i convertint la ciutat en un referent d’oposició. La lluita sindical d’oposició es feia des de dintre la pròpia Central Nacional Sindicalista (CNS), el sindicat oficial, des d’on la plataforma de Comissions Obreres pren entitat. El 1966 s’havien fundat les CCOO a Terrassa. La lluita veïnal es feia en el context d’un urbanisme descontrolat i unes mancances d’habitatge molt evidents. Faltaven també tot tipus de serveis: escoles, llars d’infants i serveis sanitaris. Algunes parròquies (Ègara i altres) van començar a comprometre una part de l’Església local amb l’antifranquisme. Paral·lelament Terrassa esdevingué una ciutat avançada en les candidatures municipals democràtiques en el marc d’una "democràcia orgànica". S’aprofitaren les eleccions al Tercio Familiar i la candidatura Fresnadillo-Barenys-Padró sacsejà completament la política local. L’estratègia de l’oposició era clara: clivellar el règim des de dintre. A Terrassa, aquesta estratègia fou un èxit constatable. La manifestació d’octubre de 1967 s’inscriu en aquest context.
Per a una part de l’elit local aquesta Terrassa compromesa (que s’havia guanyat el sobrenom de Terrassa la Roja) deixà de tenir gràcia. Els personatges de la política local ja no eren ni tan polititzats com en els cinquantes i seixantes ni tan influents. Es cuidaven de la ciutat com aquell que es cuida d’un gran problema. Les fàbriques anaven al ritme oscil·lant del sector tèxtil però la perspectiva d’unes empreses al marge d’Europa i cada cop menys competitives a nivell internacional començava a ser una preocupació constant a les reunions de l’Institut Industrial. L’elit terrassenca dimiteix en aquells anys en gran mesura. L’alcalde Onandia no volia sentir ni parlar de posar la Universitat Autònoma a Terrassa amb una falta de visió òbvia des dels nostres dies. Només li preocupava la sensació d’una ciutat controlada per la subversió i no parava de demanar més i més policia armada per a Terrassa. La manifestació de 1967 va servir per constatar que els efectius policials a Terrassa eren del tot insuficients si el Règim volia controlar la ciutat.
Felicito els que han tingut la iniciativa de posar un discret record sobre aquesta efemèride local. Tenir cura de la memòria històrica és preservar la identitat. La manifestació d’octubre de 1967 és una icona en la memòria lo- cal.
