Induït per la pluja de sentiments positius i de tendresa, expressada en flors i animalets de peluix i tota mena de joguets, dipositats als punts neuràlgics dels tràgics atemptats de la Rambla i també de Cambrils, m’he posat a reflexionar i a escriure sobre la tendresa. M’han ajudat també els coneixements rebuts en una xerrada realitzada al Centre Catòlic de Blanes sobre "Gestió positiva dels sentiments", a càrrec de la Montse Urpi, psicopedagoga i coach, autora del llibre "Coaching familiar".
Potser perquè estic convençut que: "Hi ha notícies que no es publiquen perquè no fan vendre. Ni que les regalis, te les publiquen. La felicitat o la tendresa no són rendibles. La tendresa segueix sent un luxe. Se serveix de franc, no es compra ni es ven. No entres dins les lleis del mercat, però, per arribar-hi, de vegades cal tota una vida". ("Un pensament de sal, un pessic de pebre", Edicions 62, 1992. Montserrat Roig, Barcelona 1946-1991.)
Si cal tota una vida, potser que comencem a pensar-hi i sobretot a viure-la, no?
"En l’art com en l’amor, la tendresa és el que dóna força", ens diu el dramaturg Oscar Wilde (1854-1900), però em permeto afegir-hi que també dóna la força de totes les nostres relacions interpersonals. És molt citat el vers d’Eurípides a les troianes quan Menelau recobra Helena: "No hi ha amant que no tingui tendresa per sempre".
¿Què seria l’amor eròtic, l’amor d’amistat i l’amor filial, sense fortes dosis de tendresa, afalacs i manyagues, en definitiva sense la calor humana que fa veritable la dita castellana "sin roce no hay cariño"? Esdevindrien unes relacions amoroses fredes, distants i a voltes indiferents. La indiferència no és el preludi del desamor?
Tanmateix la tendresa no és pròpiament estimar. Estimar és voler incondicionalment el bé de l’altre, el seu creixement personal i el seu benestar físic, mental i espiritual en tot moment. En canvi, la tendresa és una actitud afectuosa i protectora vers els altres. És la blanesa i la dolcesa que venç la duresa. L’aparició d’un objecte o d’una persona determinats ens pot despertar sentiments de compassió i tendresa. Ens pot commoure i alterar la pròpia fredor i indiferència. Aleshores, amb els sentiments dúctils i tendres, ens adonem que la tendresa és acollidora, protectora i joiosa. I que la podem expressar verbalment, reforçant en l’altre la seva pròpia estima, o físicament, mitjançant abraçades i petons, atenent sempre els cànons que la proxèmica de cada cultura concreta accepta.
El suport físic i mental a les persones que ens entendreixen, tant les que conviuen habitualment amb nosaltres o que circumstancialment ens trobem a la vida, els facilita la necessària calor humana, imprescindible per viure en un món, massa vegades fred i cruel.
Per a Dante Alighieri la calor humana és el potencial de tota emoció, el que fa que la vida sigui possible. Com de costum, la intuïció poètica ens diu el que després, al cap dels anys, científics i investigadors descobriran: "No podem viure sense la calor i la proximitat de l’altre".
Des de fa moltíssims anys, la humanitat sap per experiència que un nadó no pot sobreviure sense la calor i la tendresa de la seva mare. Per facilitar calor i tendresa, hi ha el pas previ de l’empatia. Sense empatia, sense saber posar-nos al lloc dels altres, esdevenim eunucs per a tota relació interpersonal sincera.
Amb la nostra empatia i tendresa, l’altre, la nostra parella, els fills, els familiars, els veïns, els amics, els companys de feina, els nostres clients i proveïdors, ens obren la porta a la seva quotidianitat, a la seva història personal, als seus sentiments i a les seves inquietuds. "El gran do dels humans és el poder de l’empatia", ens diu l’actriu Meryl Streep.
Amb empatia i tendresa, entrem al món dels altres i aquesta simbiosi ens produeix una deliciosa regressió infantil, sense deixar de ser adults. Només cal provar-ho!
