Les xarxes socials no estan exemptes de tota mena de fraus i paranys per aprofitar-se del personal de les formes més inversemblants. Llegeixo que alguns reclams publicitaris demanen les dades personals a canvi d’una meravellosa cafetera o que un supermercat ofereix importants i suposats vals a descomptar en futures compres d’aliments. Tot això sense sortir de casa. Les xarxes són polièdriques en tot el que podem aprendre i també en tot allò en què podem caure de quatre potes. Compte perquè la tecnologia i els avenços ho són en totes direccions. Tot això m’ha fet recordar d’altres trucs i enganys que vaig reactivar en la meva memòria tot veient "Bye Bye Germany" (2017), d’en Sam Gabarski. Em temo que la pel·lícula ha passat sense pena ni glòria malgrat l’enginy a explicar les trapelleries d’uns supervivents dels camps d’extermini per buscar-se la vida des de dins i des de fora dels camps de desplaçats que es varen instal·lar en acabar la guerra. L’anhel dels protagonistes, legítim de totes totes, no és altre que fer diners i marxar cap als Estats Units. Els mitjans per aconseguir-ho no són altres que jugar amb la innocència de la gent i aprofitar-se de situacions dramàtiques/tràgiques pròpies dels temps de postguerra.
Els nostres personatges/actors juguen amb alguna informació al voltant de la família -un fill desaparegut, un recent difunt…- per presentar-se a la casa familiar i oferir tota mena de peces d’aixovar com poden ser llençols i tovalloles. Material, sens dubte, molt preuat en situacions de misèria i precarietat. Si no hi ha menjar almenys que hi hagi roba neta per dormir i/o rentar-se la cara. Ara una cosa ben normal i en aquell temps un veritable somni. El frau, també l’estenen al personal d’alguna empresa amb l’excusa que vénen recomanats per la mateixa direcció. Bé, no els vull cansar amb la pel·lícula que, malgrat el seu to ensucrat, els la recomano pels detalls històrics que s’hi ofereixen. Sovint les notes o propostes humorístiques acaben resolent una temàtica prou crua i molt difícil de saber transmetre. El que vaig veure a la pel·lícula em va portar als records i les anècdotes que m’explicava la meva àvia Anna amb els mateixos o semblants enganys/recursos desenvolupats en els anys quaranta i cinquanta. No sé si caldria fer-ne una enumeració però en vull significar alguns. El d’aquell soldat que es presenta a casa d’una família i demana queviures de part del fill, suposadament amics del campament, que no ha pogut anar de permís i segueix al peu del canó. En aquest cas el timador de torn ha de tenir uns mínims coneixements sobre la situació militar del fill i ha de deixar que sigui la família que vagi obrint pas amb els seus comentaris i detalls. La informació es facilita d’allò més i es construeix un relat -paraula de moda- que atrapa sense escrúpols aquells pares delitosos de saber notícies de l’hereu.
També hi havia un petit grup de dones gitanes que es presentaven a casa de la noia que s’havia de casar oferint tota mena de peces de roba de part de la seva futura sogra. Òbviament li deixaven clar que calia preservar el secret car la mare del nuvi ho havia plantejat com una sorpresa. No cal dir que algú havia parat l’orella en algun moment i extret una valuosa informació. Els avis eren un pou de saviesa i magatzem de records que es reactiven en qualsevol moment. La vida els va ensenyar que calia estar en alerta permanent i anar molt en compte a parlar segons a on i amb segons qui. Sembla que havien après la lliçó d’aquells impactants cartells de la guerra que avisaven que l’enemic es trobava ben a la vora i ens escoltava i vigilava. Haurem de prendre nota sobre la vigència dels timadors i ser prudents en els comentaris.
