La situació política és molt imprevisible. Vivim moments d’una enorme complexitat. Moments greus. Hi ha zero empatia entre les parts. La mateixa realitat es veu i es viu de forma diametralment oposada en una part molt important d’Espanya i en una part molt important de Catalunya. Les mateixes paraules prenen sentits literalment oposats. La sensació és que ningú sap com sortir-se’n. Si des de l’Estat creuen que resoldran el problema amb una ofensiva judicial i policial impròpia del temps que vivim, s’equivoquen. La mobilització a Catalunya és extraordinària i és molt més moderna com a moviment que les pràctiques que li fan front. Les detencions d’aquesta setmana són molt greus. Per altra banda, si des del sobiranisme, sense cap suport internacional, només es busca proclamar una independència sense cap opció de fer-la efectiva (almenys d’una forma poc traumàtica) també s’equivocaran molt. A més, l’impacte de les mobilitzacions, que continuen sent espectaculars, cíviques i normalment molt ben organitzades, em temo que tindrà cada cop una transcendència decreixent. L’escenari d’un conflicte llarg i desgastant pren cos.
Aquesta crisi política té ja un impacte econòmic important i que potencialment pot acabar sent molt alt. S’estronca així una dinàmica de recuperació econòmica notable dels darrers mesos. Hi havia força feina en moltes empreses, hi havia molts projectes i un molt bon ritme d’atracció d’inversions. La crisi política ha estroncat aquesta tendència positiva. La incertesa desincentiva molt ràpidament.
L’impacte econòmic més mediàtic ha estat la sortida de la seu social d’unes vuit o nou-centes empreses de Catalunya. El canvi de seu social no implica necessàriament un gran desastre en si mateix però és una molt mala notícia. Alguns han pres la decisió per seguretat jurídica (la idea d’estar potencialment fora de la Unió Europea no es contempla com una opció per part de moltes empreses) o per pressions del mercat espanyol (sense haver-hi un boicot explícit, el degoteig de recels de molts clients espanyols ha començat a preocupar molt a moltes empreses que tenen a Espanya una part important del seu mercat). He vist bastantes empreses aquesta setmana i he constatat una enorme preocupació. Els puc ben assegurar que molts d’aquests empresaris o directius són enormement propers al sobiranisme polític però es topen amb una realitat molt més crua de la que havien imaginat. La gent que menysté el que suposa el mercat espanyol per a moltes empreses catalanes o la gent que s’imagina que és molt fàcil substituir un mercat per un altre em temo que no té massa experiència empresarial. A les empreses catalanes amb què tracto, perdre quotes de mercat té un alt impacte que ràpidament es tradueix a les inversions i a l’ocupació.
És obvi que l’impacte d’una potencial crisi perjudicarà tothom, tant a Catalunya com a Espanya. Però no entenc els que es consolen, en un cantó i a l’altre, amb el mal dels altres. Que sigui un desastre compartit no invalida que sigui un desastre. Tampoc puc entendre els que redueixen a l’anècdota el fet que marxin les seus d’algunes de les empreses més emblemàtiques de Catalunya. No és un tema menor on es prenen les decisions. Totes les ciutats i països volen acollir el lloc on es prenen les decisions, per això Barcelona aspira a tenir seus emblemàtiques amb alt impacte, com l’Agència Europea del Medicament. Molt em temo que les opcions de Barcelona han quedat dramàticament reduïdes en aquesta aposta.
El que més m’ha preocupat aquesta setmana és conèixer com molts projectes d’inversió s’han ajornat quan no s’han descartat. Són molts els agents econòmics que veuen que la incertesa va per llarg i un clima de confrontació prolongat no és un escenari econòmic precisament atractiu. La suma de moltes petites decisions negatives provocarà una desacceleració molt palpable a mitjà termini. Que Ada Colau, tan poc procliu a fotos i abraçades amb empresaris, hagi organitzat una reunió amb els agents empresarials per animar la dinàmica econòmica vol dir que les coses s’han posat serioses de veritat. Portem molts mesos menystenint el turisme i posant un èmfasi molt gran en els inconvenients que la quota turística de Barcelona suposa. Bé, el turisme ja ha caigut un 15%. Un bon amic és el propietari d’un dels restaurants més emblemàtics de Barcelona, i em confessava aquesta setmana que en el seu cas la caiguda, des del primer d’octubre, és del 20%. Si a algú li sembla que aquestes dades són menors, cal recordar que són suficientment rellevants com per retornar a escenaris de crisi severs, d’alt impacte social. Caldrà veure l’impacte en el consum de tot plegat.
Entenc perfectament que hi hagi gent que defensi la independència i gent que defensi el contrari. Faltaria més. Em costa més els que volen una cosa o una altra a qualsevol preu. Però em sembla que aïllar el debat polític de la realitat és d’una gran inconsistència. Que uns inventin barroerament un problema a les escoles catalanes que no ha existit mai més enllà d’algunes anècdotes és una deformació irresponsable de la realitat. Que altres vulguin reduir a temes menors els tràngol econòmic que ja viu Catalunya és un pèssim presagi i una greu irresponsabilitat. Negar la realitat no és reforçar la ideologia. Negar les realitats més òbvies és constatar com els apriorismes ja ho han envaït tot. La història no es fa només amb grans visions, es fa també gestionant molt bé les transicions.
