El massís de Sant Llorenç del Munt és el nostre monumental barri de muntanya. I no sembla que sigui fàcil fer grans descobertes en el paisatge en què t’has mogut tota la vida. L’has vist de matinada, al migdia i a l’hora foscant. L’has trepitjat a la primavera, l’estiu, la tardor i l’hivern. T’ha fet patir a les temporades de sequera, i hi has jugat com una criatura quan hi ha hagut neu. L’has anat a veure amb el cor encongit després d’un incendi, d’una rierada o d’una ventada devastadora. I t’has enrabiat quan l’has vist ple de deixalles, amb rars visitants que s’hi passegen amb un gran altaveu al coll amb música electrònica a tot drap o bramant com si fossin a la pista de ball.
Però, quan penses que ja ho has vist tot, en Jordi Perich de Cal Carter de Mura et porta a veure un tresor amagat que ell ha anat descobrint pacientment. I no un tresor menut, sinó immens. I et du a la Vall del Flaquer, i quedes bocabadat. I t’enfila a les Balmes Roges, i te n’enamores. Parlo de les més de cent cinquanta tines a peu de vinya que fins ara han estat trobades enmig del bosc en aquest indret entre Mura, Talamanca i Rocafort. Unes tines que són testimoni d’un passat massa breu però de gran esplendor econòmica. També d’una extraordinària especialització artesanal en la construcció de pedra seca o de ceràmica vidriada. I, no cal dir-ho, d’una experiència vitivinícola que sabia combinar les diverses varietats autòctones per domesticar les variacions climàtiques pròpies d’aquest paisatge mediterrani. Tot un saber, tot un ofici -també una gran bombolla econòmica- que amb la fil·loxera se’n va anar en orris. Un gran drama humà. Tres pobles "de mala mort" que, gràcies a una gestió intel·ligent en la preservació del patrimoni natural, arquitectònic i gastronòmic, han sabut refer-se i tornar a ser grans centres d’interès humà i cultural.
Al seu estudi "Memòria del mapa vinícola de la província de Barcelona", de Roig Armengol, publicat el 1890 -quan ja havia arribat la fil·loxera-, hom s’adona de la magnitud que encara tenia la producció de vi al nostre entorn. Dels 900.000 habitants de la província, 111.000 es dedicaven a l’agricultura i només 70.000, a la indústria. La producció era de més de dos milions d’hectolitres, en bona part destinats a l’exportació arreu del món, sobretot a Amèrica. I, només pel que fa a les Valls del Montcau, la producció de vins que ja llavors es coneixien amb el nom del Pla de Bages pujava a 13.500 hectolitres anuals. (Per cert, ho sabem els terrassencs que, al costat del sumoll o el picapoll, una de les varietats més esteses, molt resistent al fred, era l’anomenada "terrassenc"? Què se n’ha fet?)
Doncs bé: aquest cap de setmana, de divendres a dissabte, se celebra a Mura, Talamanca i Rocafort la IX Trobada d’Estudis sobre la Pedra Seca als Països Catalans, amb el suggeridor títol "Pedra seca, pedra viva", i amb especial menció a les tines d’aquestes valls. Ponències de primer nivell tècnic i acadèmic i comunicacions de magnífics experts permetran aprofundir a més d’un centenar de participants en aquesta meravella del patrimoni català que, sense cap mena de dubte, mereixeria el mes alt reconeixement internacional. Un reconeixement que ha d’arribar gràcies a la posada en marxa del pla director per a la recuperació d’aquest patrimoni que els tres alcaldes han impulsat de manera incansable i intel·ligent.
Sí: un tresor a tocar de casa del qual aquest cap de setmana s’obrirà el cofre per descobrir-lo amb tota la seva profunditat.
