Avui, fa mig segle que li fou concedit el Premi Nobel de literatura a Miguel Ángel Asturias. Un diplomàtic guatemalenc i, alhora, periodista i escriptor afamat. La casualitat va voler que hagués nascut un dinou d’octubre. És a dir, seixanta-vuit anys i un dia abans. Sens dubte, un immens regal d’aniversari. A més, se’l mereixia d’allò més.
La literatura llatinoamericana m’encanta. Malgrat haver-hi gent que em retreu el fet d’escriure (només) en català. En defensa d’això, vull palesar el meu respecte/estimació absoluts envers ambdós idiomes. En el benentès que, al diari local, predomina molt el percentatge castellà sobre el català. Dit d’altra manera, en línia amb un desig personal, m’agrada contribuir -poc o molt- a minvar el desequilibri.
L’autor que avui m’ocupa defensà -al llarg de la seva vida- el col·lectiu de cultures indígenes. La qual cosa diu molt en favor d’ell, fent palès el seu compromís amb els més desvalguts i oprimits socialment. A banda que emprava un llenguatge popular amb gran soltura. Això i la denúncia ferma i constant contra tot tipus de dictadures el dugué a l’exili, per salvar la pròpia pell. Així, en una primera etapa, visqué a França. Allí esdevingué un dels precursors del boom literari llatinoamèrica, durant la dècada dels seixanta. Més tard, essent la segona dona d’origen argentí, se n’hi anà a viure vuit anys. La seva vinculació amb el nostre país rau en els darrers anys de vida, que els passà a Madrid. Llavors, però, la seva salut no li permetia tirar gaire coets… Fins que un càncer se l’endugué als 74 anys.
Sovint penso en gent que es dedica a l’art d’escriure, a hores d’ara. En el ram periodístic, concretament, em treu de polleguera veure com regidors i expolítics utilitzen la trona dels mass-media per predicar. Baixant a més profunditat, denuncio la poca ètica -per catalogar-ho suaument- d’un altre premi Nobel (Mario Vargas Llosa). El seu discurs -a Barcelona, una setmana després de la data de l’1-O- defensant la unitat espanyola em genera fàstic.
